#Lifespoiler

Como el gato de Schrödinger, somos y a la vez no somos. La mecánica cuántica al servicio de un misterio de enormes proporciones: ¿está todo determinado? El destino, ¿está ya escrito? Parece una forma de hablar, ¿verdad? Una expresión que utilizamos de vez en cuando, sin más pretensiones, cuando los signos de la vida nos indican que algo tenía que pasar. Una excusa, quizás, que nos aparta de la frustración, que nos perdona nuestra incapacidad para hacer que las cosas vayan donde queremos. A Lifespoiler, la determinación del destino es real, inexorable, indecente, dramática …

En el espectáculo, las idas y venidas en el tiempo, y, sobre todo, en las dos dimensiones de la realidad planteada son cautivadoras, vibrantes, ágiles y bien trabajadas. Sitúan al espectador en un camino incierto, en un cruce en la que, se tome el camino que se tome, todo hace pinta de acabar fatal. El inicio pone en juego tu agilidad mental, y en un primer instante es fácil pensar que necesitas rebobinar … Pero haces bien si te dejas llevar, si relajas la mente y la racionalidad que siempre acaba por poner agua al vino. La interpretación del Alba Ribas, la Cintia Ballbé y Sergio Matamala es deliciosa, hábil, en todos sus matices, que son muchos. Y la escenografía completa la excelencia. Nada sobra, nada falta. Bajo la dirección de Marc Angelet y Alejo Levis, cada escena te engancha por la ternura, la angustia, la ironía o la tensión que se esconde. Y es que acaba convirtiéndose en un ejercicio completo. Valía la pena coger la mano de la interpretación, porque el planteamiento no necesita una previa. La experiencia de los personajes ilustra la tesis con claridad. Y hace pensar, y mucho, sobre si somos realmente dueños de nuestra vida.

En resumen, una experiencia teatral fantástica. Bien mirado, con el sello Flyhard Producciones, seguramente el destino ya estaba escrito …

Que aquesta sigui la tercera vegada que #Lifespoiler trepitja els escenaris ja diu molt d’aquesta obra. Espero no haver-me descomptat. En canvi, el compte que segur que he perdut és el de les vegades que la ciència ficció ha tingut èxit a les sales de la ciutat. Com a mínim des del meu parer, sempre hi ha algun patró que freqüenta: les realitats paral·leles com a eina, el desordre narratiu de l’esquema arquitramàtic com a forma, i l’anar i venir en el temps com a revulsiu. Cada un d’aquests patrons, a més, acaben sent causa i conseqüència d’ells mateixos. Em ve al cap l’enginy de la Clàudia Cedó o les distopies de El eje. Però el que tenim davant és un text que han picat uns experts.

Què passaria si, d’avui per demà, descobrissis els detalls del teu futur, simplement contemplant-los a Facebook? Què passaria si, com tu, ho fes tothom? O gairebé tothom. D’aquí parteix la dramatúrgia de Marc Angelet i Alejo Levis, capaç d’enfonsar dins la inabastable física quàntica a l’espectador més neci, a base d'elements quotidians encaixats tots a la perfecció. Sense atabalar, tot i carregar-nos de dubtes. Jugant àgilment amb els successos i amb les dimensions fins interaccionar-les mitjançant aparicions. I tot això, lluint un desordre tan arriscat com deliberat que, fins al tercer acte, no permet encaixar ni la meitat de les peces del trencaclosques que ballen pel cap d’un espectador -neci o no- cada cop més atent.

És la segona vegada que veig aquesta obra i el que més crida l’atenció continuen sent els talls temporals. Una característica que a la pantalla ni qüestionaríem. Només amb això ja es pot dir que la feina de l’Alba Ribas i la Cintia Ballbé és envejable, soferta i acurada a parts iguals. En Sergio Matamala aguanta al peu del canó amb la mateixa contundència que el primer dia, encantador, per matisar la relació entre les dues noies i els destins de tots tres. Encriptat i amè, al seu voltant hi gira la màgia d’una obra trufada de detalls tan exquisits com la clarividència d’estar veient un fantasma. Però per fantasmes, encara hi corre alguna cosa de Vicky Luengo que no se dir si és picada d’ullet sota els focos o nostàlgia a la butaca.

La proposta artística s’ha sabut adaptar a una Sala Versus Glòries que dobla l’espai de la Flyhard, conservant tot el seu valor però perdent les olors i el primeríssim pla de l’anterior. #Lifespoiler continua abanderant la ciència ficció de proximitat. Lluny de la divulgació en matèria quàntica, però, encara mareja el gat dins la caixa i, amb el gat, aprofita per marejar-nos a tots amb la vida i la mort. No ha de ser fàcil arrabassar la ciència ficció del seu terreny, la pantalla de cinema i televisió, el lloc on sempre solem veure-la parapetada, i plantar-la damunt l’escenari. I tant de bo totes les propostes que s’hi atreveixen siguin tan rodones com la que ens ocupa. És per això que l’èxit d’obres com #Lifespoiler és un èxit encara més poderós, bidimensional. Un doble èxit.

Lo novedoso, casi por propia definición, es ya atrayente. Y por eso, el tema de la física cuántica genera expectativas a pesar de tener ya un cierto recorrido mediático. Uno definiría #Lifespoiler como una obra de ciencia ficción -a lo Regreso al futuro, con coche incluido- si no fuera porque sabe, o más bien intuye, que hay algo de realidad en el trasfondo de la historia. Es la siguiente: dos personas recién presentadas ya saben que tendrán un futuro sentimental común. Sin embargo, tras un accidente de coche, el camino hacia este futuro puede trazarse a través de diversas realidades paralelas. Y por supuesto, que se materialice una u otra va acarrear, como buen efecto mariposa, efectos y consecuencias drásticas. A partir de allí, las preguntas obligadas: ¿estamos determinados? ¿podemos escoger nuestro futuro?

La obra es, por encima de todo, un divertimento teórico e inteligente. Y asentada, además, sobre un componente divulgativo: ese famosos gato que la ciencia respalda y que el new age se ha llevado ya a su terreno. #Lifespoiler es un logrado thriller existencial que nos abre el apetito hacia el apetecible mundo de los futuribles y del posibilismo. Mundo sobre el que es divertido conjeturar, aunque yo personalmente, voy a abstenerme. Digamos que soy más del carpe diem.

Me encanta la ciencia ficción, que no es más que, como decía alguien, reflexionar sobre cómo reaccionamos ante cambios, habitualmente tecnológicos. La excusa aquí es la física cuántica de la que no he entendido nunca nada de nada. Sí, sé de memoria lo del gato de Schrödinger, y sigo con mi pensamiento limitado: o está vivo o muerto, no fastidiemos. No obstante, no nos asustemos, que la obra se disfruta, y mucho, sin necesidad de nada más que ganas de vivir emociones.

La premisa es interesantísima: de repente, la gente puede saber cómo será su futuro. Aparecen en los muros de Facebook mensajes que nosotros mismos escribiremos en unos años. Y claro, todo cambia. Si ya está todo decidido, ¿qué sentido tiene hacer lo que hacemos y cómo lo hacemos? ¿Luchamos por una relación que sabemos que morirá? Sabiendo que la relación irá bien, ¿mueren las mariposas en el estómago? Donde queda el descubrimiento o el miedo? ¿Podemos rechazar este conocimiento de qué será de nosotros mientras el resto del mundo sabe a ciencia cierta el mejor camino a seguir?

Se juega con dos realidades diferentes y paralelas, dependiendo de qué caso hacemos a los mensajes recibidos del futuro. ¿Podemos cambiar el futuro? ¿Nos atrevemos a hacerlo? Si bien en algún momento te puedes perder y no saber en qué realidad estás, no importa mucho, enseguida te vuelves a situar. Hay una relación incipiente, un accidente de coche que cambiará la vida (o muerte) de tres personajes pero va más allá y habla de nosotros. De decidir, de romper con el destino, si es que es posible, de que cada decisión que tomamos abre un nuevo futuro, una nueva línea vital.

Si la sala ya proporciona siempre proximidad, en este caso, aún más. Una acertada escenografía ha reducido el espacio donde se mueven los personajes a la mínima expresión y de hecho es como si vieras primeros planos televisivos de tan cerca como pasa todo. Todo ello con una estupenda Bruna Cusí (y van ….), Muy bien acompañada por Vicky Luengo y Sergi Matamala, con algún tic ya habitual, y con gran trabajo de sonido e iluminación.

Una de las grandes pruebas de que la dramaturgia catalana está viva y avanza es la gran variedad de géneros que frecuenta. La ciencia ficción entró con fuerza ahora hace unos años y ya no ha abandonado el panorama. Durante este tiempo hemos visto en nuestros escenarios distopias, viajes en el tiempo, superheroes y algún que otro experimento de física cuántica, como el que ahora nos ocupa. Y es que en Life Spoiler tenemos una premisa interesante -un buen día el futuro sale publicado en el muro de facebook- y una disyuntiva planteada en dos universos paralelos. El experimento del gato de Schrödinger, sin ir más lejos.

La dramaturgia que nos presentan Marc Angelet y Alejo Levis está bien construida y hace avanzar la acción dramática con ingenio y el ritmo adecuado. Es cierto que algunos flash-backs y algunas repeticiones de escena desconciertan, pero hay que esperar al final para que todo -o casi todo- quede aclarado. Los tres actores -y especialmente las cada vez más habituales Vicky Luengo y Bruna Cusí– demuestran todo su talento defendiendo unos personajes confundidos ante un destino que ya conocen y un presente que les resulta incierto. En definitiva, una propuesta muy propia de la FlyHard (no se tiene que olvidar que La desacceleració de les partícules tocaba un tema pareciendo) que no decepciona ni da gato por liebre. Lo mejor que se puede decir de Life Spoiler es que cumple de sobras las expectativas.

LifeSpoiler és la proposta de ciència-ficció que ens ofereix l-oportunitat de tornar de nou a la Sala FlyHard.

I de nou celebrem el treball de l’escenografia de Closca Turla i Sergi Esceno, sembla que cada cop que veiem una escenografia que ens agrada, la “Closca” sempre ha ficat cullarada.

Hem gaudir molt d’aquesta proposta, i sí, surt  el famós gat d’Erwin Schödinger.  Si ja estem enganxats en el que publiquem actualment a les Xarxes Socials i veure el que hem fet el últims anys, actualment ens planteja la història al revés. Que succeeix si podem veure el que publicarem en un futur? Amb aquesta premisa podem gaudir-ne d’aquesta proposta.

Si no ens espanta el multivers que DC va crear en diferents realitzats més o menys independents, ara la proposta tot i semblant, ens oferents la possibilitat de poder escollir entre dos universos semblants, o potser bessons? o millor dit quàntics.

A més podeu veure-ho a...

Moltes expectatives davant aquesta obra de la Sala Flyhard, una tragicomèdia en el món de la ciència-ficció i les xarxes socials, una història ubicada entre dues realitats i amb un futur ja escrit.

I la veritat és que les expectatives han quedat absolutament satisfetes, hem sortit de la sala amb el convenciment que havíem vist una molt bona proposta amb unes magnífiques interpretacions i posada en escena.

La entrada a la petita sala ja és impactant, un cotxe estavellat i fumejant omple el petit espai i un espectacular accident de cotxe conforma la primera escena (magnífica escenografia de Closca Turla i Sergi Corbera i perfecta il·luminació de Xavi Gardés).

Genials interpretacions de la Vicky Luengo i la Bruna Cusí, la Sara i l'Alícia de la nostra història. Dos personatges que s'enfronten de forma diferent a les xarxes socials. En el mur de Facebook nosaltres mateixos hem escrit, des del futur, el que ens passarà en un temps més o menys immediat, sabem quin és el nostre "guió" de vida i de quina persona ens enamorarem abans fins i tot de conèixer-la.

La Sara ho sap tot sobre el seu futur.

L'Alícia no ho vol saber.

Un tercer personatge, Sergio Matamala, és com el gat de Schrödinger, que temporalment viu entre dues realitats possibles. 

Una posada en escena molt dinàmica, on les situacions es van succeint sense respir i on les realitats van canviant a cada escena. Un joc de realitats paral·leles que ens han fet ballar el cap en algun moment, però que ens obliga a reflexionar en sortir de la sala, tenim alguna possibilitat de canviar el nostre destí?

És una obra arriscada, amb un text que sorprèn i que no ens ha deixat indeferents. Difícil parlar d'ella sense fer espòiler, cal deixar-se portar per la màgia d'uns personatges que no saben bé cap on volen dirigir el seu futur, que d'altra banda ja està escrit.

Molt recomanable pel que té de diferent.

Si voleu veure la valoració original, només heu de clicar AQUÍ

Parlar de Life Spoiler (Sala Flyhard) sense fer, efectivament, cap spoiler, serà difícil però ho intentaré. Tot comença amb aquesta premissa: què passaria si poguessis saber quin serà el teu futur? Voldries saber-ho? Això influenciaria en la teva vida? Intentaries canviar el teu futur? Podries? De l’argument només dir que tot comença amb un accident de cotxe i, la resta, millor no saber-la. Part de la màgia d’aquesta obra és la desconeixença de cap a on ens portaran els personatges. El text és vital, reflexiu i enginyós.

Dels actors, remarcar el redescobriment que he fet de la Vicky Luengo, la seva entrega al personatge és tal, que vivim les seves reflexions, les seves pors, els seus sentiments. De la Bruna Cusí mai es pot dir res dolent. Ella es transforma en cada personatge que interpreta, i aquí la Bruna és l’Alícia, sense artifici. I què dir de Sergio Matamala? Només elogis. Aporta humor senzill i tendre al text.

L’altre gran protagonista és la posada en escena. Entrar al teatre i trobar-te mig cotxe encastat a la paret ja anuncia que aquesta no és una obra sense pretensions. Arrisca i convenç. Sorprèn i no deixa indiferent. Potser nosaltres no tenim una app per saber què passarà demà, però si us puc dir que si aneu a veure Life Spoiler el dia serà molt més interessant.

Més a www.fentcaptures.wordpres.com

Darrerament la Flyhard ha fet una aposta decidida i encertada per la ciència ficció al teatre. Després de muntatges com Tortugues o L'última nit del món, #lifespoiler ens proposa què passaria si poguéssim llegir el nostre Facebook dels propers set anys.

Amb una posada en escena minuciosa, on destaca un treball excel·lent d'escenografia i llums, però, sobretot, amb les magistrals interpretacions de Vicky Luengo i Bruna Cusí, #lifespoiler ens parla del destí, del que significa crèixer, prendre decisions i adquirir compromisos i, sobretot, de com ens veiem i ens imaginem a nosaltres mateixos. Tot això, amb lleugers tocs de física quàntica per afegir una nota de color i un divertidíssim Sergio Matamala amb un paper fet a mida.

Sens dubte, una de les millors propostes off Grec!

Més informació a Somnis de teatre

El hecho de que ver una obra de ciencia ficción en nuestros escenarios nos parezca ya tan habitual y, según qué temáticas, incluso, repetitivas, nos da una pista importante de cómo se ha diversificado en los últimos años la oferta teatral de Barcelona. Probablemente, fue Javier Daulte, con sus montajes Gore, ¿Estás ahí? o, sobre todo, 4D Óptico, uno de los encargados de abrir el camino a ciertos géneros más asociados tradicionalmente al cine y la televisión. En este sentido, Life Spoiler sigue la estela de otras propuestas que anteriormente han mezclado comedia, intriga y física cuántica, con un resultado más que efectivo, a pesar de no ser ya una novedad. En realidad, lo más llamativo de su conjunto es su brillante punto de partida: una sociedad donde todas las publicaciones de Facebook de los futuros siete años aparecen publicadas de la noche a la mañana. El producto es un ingenioso juego de realidades paralelas que aprovecha para hacer una reflexión sobre la posibilidad de cambiar nuestro destino, superando con éxito todos los enredos, paradojas y giros imposibles que el mismo texto plantea. El espectáculo es un canto a las nuevas oportunidades, con su punto de emoción, un buen ritmo, solventes interpretaciones y trucos visuales bastante atractivos. De esta forma, a pesar del déjà vu que supone volver a sentir la explicación sobre el gato de Schrödinger y el riesgo de transitar una trama algo retorcida, Life Spoiler es un entretenimiento inteligente, ágil y refrescante que da pie a conversaciones para después de la función que pueden llegar a ser muy interesantes.

“Life Spoiler” és la tragicomèdia de ciència-ficció escrita i dirigida per Marc Angelet i Alejo Levis , i interpretada per Bruna Cusí, Vicky Luengo i Sergio Matamala que podeu veure a la Sala FlyHard fins a principis d’agost.

“Life spoiler” és una d’aquelles propostes que crea diversitat d’opinió. Dels vuit que hi vàrem anar només a tres ens va agradar. A mi com la ciència ficció i el misteri m’agraden, vaig gaudir molt d'aquesta proposta.

 

S’ha de reconèixer que la FlyHard tot i que és una sala petita, sempre ens sorprenen amb les escenografies. Aquest cop no va ser menys, Closca Turla i Sergi Esceno han creat una escenografia digna de recordar.

 

Les actuacions de Bruna Cusí i Vicky Luengo són del tot creïbles, malauradament a en Sergi Matamala no me’l vaig creure tant, pot ser hauria d’aparcar el paper còmic (que sabem que ho fa molt bé), i mostrar-nos la seva part més seriosa, penso que el seu personatge era una bona oportunitat per demostrar-nos un altre registre diferent al que ens te acostumats .

El tema l’he trobat molt original. Facebook, un futur previsible i les lleis de la mecànica quàntica.

 

Tot es redueix a una pregunta:  què passaria si poguéssim conèixer el nostre futur a través de Facebook?

La resposta...

Una de les derives més sovintejades i interessants de la ficció contemporània és aquella que podríem encabir en l'etiqueta "Què passaria si...?" Algunes prefereixen quedar-se en la part més epidèrmica de l'assumpte i abocar-ho tot a les peripècies dels personatges que desemboquin en un final sorprenent. N'hi ha d'altres, però, que escullen un camí més tortuós i sens dubte, molt més inquietant: posar el focus en la manera com afronta la humanitat una situació excepcional. Lifespoiler pertany a aquest segon grup.

Quan entres a La Flyhard et trobes un cotxe estimbat fumejant, i ja saps, d'entrada, que l'experiència serà intensa. Amb una habilitat narrativa, tan clàssica com poc comuna, Marc Angelet i Alejo Levis ens posen en situació: què passaria si sabéssim tot allò que ens passarà en els propers anys? És a dir, què passaria si, tal i com la humanitat ha sospitat durant segles, el nostre destí ja estigués escrit? I sí, hi ha un accident, un trio amorós, conflictes de parella, morts... però Lifespoiler decideix fixar-se en les dones i els homes que han de decidir entre conèixer el seu futur o no, i en com es comporten davant d'un fet tan extraordinari.

Angelet i Levis posen sobre la taula el conflicte moral derivat de la confrontació amb la possibilitat que estiguem realment sols. Té sentit la nostra existència? I, com som? Som un? o molts a la vegada?

Posada en escena dinàmica i tensa alhora, sense respir. Teatre que ens parla de prop, sense embuts, amb sentit de l'humor i amb actuacions més que notables de Bruna Cusí, Vicky Luengo i Sergio Matamala.

A La Flyhard, no te n'adones i ja ets dins; quan en surts, en canvi, ja ets un altre. Assistiu a la transformació, a la vostra transformació.

"Avui estem de celebració, i és que fa ja dos anys que vivim el denominat efecte Crouch. Aquesta filtració dels secrets del nostre destí, aquest spoiler de les nostres vides que ha suposat un abans i un després a la història de l'espècie humana".

Així comença i enganxa, des del primer minut, Life Spoiler, una tragicomèdia de ciència-ficció escrita pel dramaturg Marc Angelet i el guionista i realitzador Alejo Levis que planteja, a partir de la història de tres personatges que s'hi enfronten de maneres diferents, quin sentit té viure si ja saps què passarà. Un tàndem que funciona a la perfecció (esperem que no es quedi aquí) i que aconsegueix el bo i millor del teatre i el cinema. I és que la primera sensació de l'espectador és la d'estar veient una pel·lícula, però en viu, amb els actors a tocar i certs jocs que només permet la teatralitat.

És un plaer absolut veure a quatre pams els somriures, la incertesa i la tendresa de l'Alícia (Bruna Cusí); els ulls vidriosos i les contradiccions de la Sara, un personatge molt ben dibuixat pels autors que creix encara més a mans de Vicky Luengo (que li donin un Butaca aviat, a cada obra fa un pas endavant i torna a sorprendre!); i els trucs i la comicitat de Sergio Matamala, que té la dificultat d'actuar amb un registre completament diferent sense desentonar. Un plaer immens gaudir d'un text i una direcció intel·ligent i àgil que no només manté l'espectador fascinat per la història, sinó que a més a més fa reflexionar i proporciona bons moments còmics. Una proposta rodona a la qual encara cal sumar-hi un molt bon ús de la il·luminació, el so i l'escenografia de la sempre sorprenent Laura Closca i Sergi Corbera.

El plantejament és atractiu i genera expectatives: dues persones tenen una primera cita, però ja saben que seran parella i coneixeran detalls de la seva vida en comú futura. Aquesta premissa genera preguntes: Com ens afectaria saber el nostre futur? Si el coneixem, tenim la possibilitat de canviar-lo? Seguim creient en el destí com a ens abstracte?

Mig cotxe presideix l’escenari, com si hagués travessat la paret del teatre. L’obra comença amb un accident de cotxe. A càmera lenta. Molt cinematogràfic. Aquest serà l’únic moment de pausa, d’agafar aire, de suspendre el temps. La resta de l’obra no ofereix respir. Argumentalment, és una ràfega d’idees, de girs, de canvis de to, de pluja d’efectes, que costa de digerir per la rapidesa en què succeeixen. Pel que fa al to, es tracta d’una barreja irregular de comèdia i drama que no acaba de definir-se ni d’agafar cos.

No obstant, entremig del caos, sorgeixen escenes aïllades que brillen per si soles, que conjuguen perfectament el suspens i l’humor. Són aquestes escenes les que et mantenen alerta durant l’obra i les que fan que surtis del teatre amb ganes de més.

A primera vista, costa pensar en la física quàntica com a un element poètic. Però la veritat és que les realitats paral·leles, el destí programat i el famós gat d’ Schrödinger, viu i mort a la vegada, donen per molt en el món de l’art. I en el del teatre.

Veient aquesta obra em van venir al cap molts referents relacionats amb la física. Un dels més recents, el dels Afasians, la delirant conferencia dels Corderos.sz i Za!. També el propi Angelet ja va tocar el destí a Ego, obra que també es va poder veure fa uns anys a la Flyhard. Allí era una aplicació la que prenia les millors decisions per tu, estalviant-te el mal tràngol d’haver de triar. Però l’exemple més clar és el de la tragicomèdia Constelaciones de Nick Payne – text del que vaig poder veure un preciós muntatge a la desapareguda Kubik Fabrik de Madrid, amb la genial Imma Cuevas, i que també va ser representat fa uns anys pels Obskené al Teatre Akadèmia -. Allí es tractava també la història d’una parella en moltes de les possibles realitats.

Ara bé, de la mateixa manera que la física quàntica proposa que un mateix fet pot ser viscut de formes diferents i produir infinits resultats, en el teatre un mateix tema es pot tractar a cada producció de forma diversa. A Lifespoiler, obra creada per Marc Angelet i Alejo Levis, una fuga en l’espai-temps ens ha permès veure a facebook tot el que farem – i penjarem- en els pròxims 7 anys. Adéu al misteri de la vida. Quan les dues protagonistes d’aquesta història –Vicky Luengo i Bruna Cusí -es troben, una d’elles ja sap tot el que han de viure juntes. L’altra no ha volgut saber-ho. Però l’aparició fortuïta (?) d’un tercer i enigmàtic personatge –Sergi Matamala- sembla que pot trastocar-ho tot.

Costa explicar l’argument d’aquesta història sense fer spoilers. I és que al principi és difícil entrar-hi. Amb una trama que es repeteix i uns salts temporals que no s’entenen, ens trobem amb una mena de thriller que es pot arribar a fer pesat. La cosa canvia cap a la meitat de la funció, quan es produeix un punt d’inflexió en el que l’espectador compren el joc i es converteix en còmplice de la història. A partir d’aquí, s’entra de ple en el territori de la ciència ficció però també es potencia molt més la comèdia.

Interpretativament, es tracta d’una obra molt complicada per la quantitat de salts temporals i la rapidesa amb la que es duen a terme. El repte és gran però val a dir que els tres actors el superen amb nota. Un altre desafiament és també el de l’escenografia, que a mida real continua impressionant tot i les fotografies que inevitablement s’han acabat filtrant. La il·luminació, plena de simbolisme, ens transporta de seguida a una mena de món apocalíptic que potencia el misteri.

En conjunt, una obra curiosa i un muntatge més que acceptable per el que val la pena tenir paciència i deixar-se portar. Al final el misteri s’acaba aclarint i el gat acaba enganxant-nos.