Bruna Cusí protagonitza, juntament amb Vicky Luengo i Sergio Matamala, Life Spoiler, una tragicomèdia de ciència ficció que posa en qüestió el destí i s’atreveix a portar la física quàntica al teatre. Parlem amb ella de l’obra, que es podrà veure a la Sala Flyhard a partir del 10 de juny, i del seu moment d’èxit professional en el món audiovisual.
Aquest és l’any de Bruna Cusí (Barcelona, 1986), diuen. Ha estrenat dues pel·lícules d’èxit: Incerta Glòria, d’Agustí Villaronga, i Estiu de 1993, de Carla Simón, que ha debutat amb èxit i s’ha endut, entre altres, el premi a millor òpera prima del Festival de Berlín. Ella, però, ho relativitza. «Els meus anys, en tot cas, han estat els dos o tres últims. Els actors quan gaudim una pel·lícula és en el rodatge». Sí que ha notat «un canvi qualitatiu» en la seva vida. «Ja no he d’anar combinant l’actuació amb altres feines, em puc dedicar al que m’agrada i a més, seguir aprenent, cosa que en aquesta professió es fa més difícil si no tens feina». I ara, de feina no li’n falta. Aquest juliol rodarà la propera temporada de Merlí i, a més, aviat estrenarà el film Ardara, dirigit per Raimon Fansoy i Xavier Puig.
Fins ara els grans papers els ha trobat al cinema, tot i que també ha fet teatre (El llarg dinar de Nadal) i televisió (Merlí, Polseres Vermelles, Cites). «He tingut més sort amb les propostes audiovisuals que en el teatre, però també és cert que una mateixa es va fent el seu camí, i jo tenia tenia moltes ganes de fer cinema. Ara tinc ganes de retrobar-me amb els escenaris, fins i tot estic acabant d’escriure una obra de teatre». Ho farà a un dels teatres més petits de la ciutat, la Sala Flyhard. «M’agrada molt el teatre proper, tant com a espectadora com a actriu. Et dona la possibilitat de fer una interpretació més cinematogràfica; el públic percep fins i tot un petit moviment d’ulls. Hi ha molta veritat i qualsevol cosa que fas de més grinyola. Life Spoiler, a més, té molt joc teatral, però també molts elements cinematogràfics».
Tot i que l’obra es titula Life Spoiler, el primer que deixa clar és que no en pot fer cap. «És una obra de la que no es pot explicar gaire cosa, perquè és millor que ho descobreixi el públic». El text de Marc Angelet i Alejo Levis, gestat amb els actors a partir d’improvisacions, parteix d’una premissa que donaria per hores de debat: què faries si, a causa d’un efecte informàtic, poguessis veure els teus posts del Facebook dels propers 7 anys?
Cusí interpreta l’Alícia, una escultora que, malgrat tenir-ne la possibilitat, no ha volgut saber res del seu futur. «A través dels amics sap que tindrà molt èxit, però caldrà veure com afronta saber-ho i la pressió que comporta». L’actriu assegura que faria el mateix. «Conèixer el futur pot ser horrible. Què passa si és molt dolent? I si és bo, què fas amb el desig i les expectatives?».
L’obra comença el dia que coneix la Sara (Vicky Luengo), una periodista ambiciosa amb qui iniciarà una relació i que vol trencar el seu destí. «Ella té un company, una carrera i una vida estable de qual n’està satisfeta i s’ajusta al que havia projectat, però llegint el Facebook descobreix una sèrie de canvis que fan que es faci moltes preguntes».
El tercer en discòrdia és el personatge que interpreta Sergio Matamala, un home que ha fet absolutament de tot per evitar el destí, fins al punt de formar part d’una secta. «Durant les improvisacions vam debatre molt, i crèiem que si algun dia passés, hi hauria una proliferació important de sectes, psicòlegs i llibres d’autoajuda per desafiar o ajudar a acceptar el destí. Va ser molt interessant fer d’actriu-creadora, tan de bo encara haguéssim tingut més temps». Matamala és també qui aporta els moments humorístics de la peça i qui, enmig de tot plegat, introdueix les explicacions de física quàntica que també que els personatges utilitzaran per entendre què ha passat i com revertir-ho.
Text: Mercè Rubià
