Lali Symon

Emma Vilarasau deja de lado el registro más dramático al que nos tiene acostumbrados para lanzarse de lleno al Stand Up Comedy en esta comedia dramática de autoficción. Su personaje es una cómica al estilo de Joan Rivers – los que hayan visto la serie Hacks podrán sentirse identificados con su universo – que durante las dos horas que dura la obra alterna su faceta más pública en el escenario con su vida más privada en casa. Conforme avanza la historia los límites entre estos mundos se irán difuminando, al igual que lo hará el límite entre realidad y ficción, con un precioso monólogo final donde la actriz se quita la máscara y hace alarde de su gran empatía con los espectadores confesándose desde su yo más íntimo y emotivo.

Sergi Belbel escribe y dirige esta obra hecha a medida para Vilarasau y con un perfecto equilibrio entre comedia y drama. A partir de la experiencia de la actriz cuidando a su madre en sus últimos años de vida, elaboran este precioso homenaje al oficio de las actrices y comediantas que más allá de los escenarios, también cuidan y sostienen a las personas de su alrededor. Dos actrices más la acompañan en el escenario: Mont Plans destaca por su increíble papel cómico como abuela y Júlia Bonjoch aporta un contrapunto de cordura en su papel de hija.

En definitiva, se trata de un precioso ejercicio de autoficción con tintes feministas y que se cuestiona nuestra actual necesidad de llevar la realidad a escena o de mirar la realidad con ojos de espectadores. Y es que resulta lógico que busquemos la verdad en una época en la que parece que ha dejado de existir. Cuando la realidad nos parece ficción, necesitamos una ficción que nos acerque a la realidad. Por eso, larga vida a la autoficción, a la Vilarasau, a su madre y a todas las demás.

Qui no comet contraccions a la seva vida entre el que diu i fa? Potser aquest podria ser el tema de l’obra de teatre “Lali Symon”, una de les grans meravelles dels programació d’estiu, dirigida per Sergi Belbel, que alhora n’és l’autor. Ara bé, ens en quedaríem curts perquè l’obra representada per tres actrius, Emma Vilarasau, Mont Plans i Júlia Bonjoch, tracta i esprem molts altres temes: el rol de la dona cuidadora-renunciadora dels seus projectes vitals; la relació de les netes amb les seves àvies, amb qui sovint tenen més confiança que amb les pròpies mares; els germans que no s’impliquen en la cura de les mares i ho deleguen a les germanes, i encara n’hi ha un altre: la tendència en la creació artística de basar-se en la realitat mentre el periodisme (segons la Lali Symon) se la inventa, i d’aquí l’auge de les notícies falses (missatge per al periodista Carles Porta, la Lali Symon parla del teu programa en dues ocasions).

Així que l’obra té tants temes, que l’espectador pot fixar-se en aspectes diferents. I potser ja és això, Belbel ha creat una obra polièdrica, amb temes d’actualitat, en què brillen amb excel·lència dues grans de l’escena (quina emoció la interpretació de la Mont Plans!) i una de jove (Júlia Bonjoch), que apunta a una gran carrera artística.

I al final de tot plegat, l’obra és excepcional, perquè moltes dones s’hi sentiran identificades i alhora alleugerides. I si les llàgrimes llisquen galtes avall, l’obra haurà aconseguit amb escreix el que Aristòtil ja assegurava que havia de fer el teatre: plorar i riure.

Sergi Belbel dirige la omnipresente Emma Vilarasau, la veterana Mont Plans, premio Margarita Xirgu de teatro, y la joven Julia Bonjoch en un espectáculo que él mismo ha escrito, y que baila entre la comedia y la dura cotidianidad, entre lo privado y lo que se considera público (¿y, por tanto, de todos?), entre la persona y el personaje, entre la realidad de tres generaciones muy diferentes.

Lali Symon nos muestra el debate interno que persigue a una monologuista de gran éxito, una estrella admirada, reconocida y querida, un icono femenino y feminista, y una referencia por miles de espectadores que siguen sus shows en teatros y televisiones. La seguridad y la fuerza que caracterizan a su perfil público contrastan con su vida en casa, donde convive con su madre y su hija, donde se guardan secretos que van más allá de las fotografías guardadas en álbumes dentro de un armario, y dónde están las circunstancias las que llevan las riendas.

Se convierte en un homenaje a una generación de mujeres que lucharon por liberarse del grueso candado del machismo en una época que sirvió para marcar precedentes. Pero también honra a las generaciones anteriores que sólo pudieron vivir sus sueños en secreto, que enterraron los deseos bajo el manto de la intimidad y la oscuridad para protegerlos del escarnio de una sociedad llena de líneas rojas. Mont Plans borda este papel. Imaginativa, mística, soñadora, realista, dura, dulce, comprensiva e implacable. ¡Qué trozo de actriz! Julia Bonjoch muestra solvencia y talento. Si su personaje hace pensar, en clave emocional, en un futuro prometedor, su interpretación también. Emma Vilarasau, que convierte en oro lo que interpreta, actúa con una dignidad y un rigor casi automáticos, asume el rol protagonista con la eficacia a la que nos tiene acostumbrados. Sin embargo, su personaje transita demasiado a menudo durante la representación entre la realidad y la ficción, interpelando al público como haría cualquier monologuista, pero dejando la ventana que abre un poco despiste cuando cambia de registro. Cuesta, en cierto modo, mantener a tono esta distancia focal entre intervenciones con Lali y carcajadas en casa. Es en sí misma una comedia y un drama. A menudo, un espectáculo dentro de un espectáculo. No siempre se mantiene la prudencia y la distancia entre estas dualidades (público-privado, comedia-drama, espectadores en la obra o fuera de ella…), y se produce algún pequeño desajuste que incomoda: risas gratuitas, comentarios fuera por el momento, etc.

La puesta en escena es fantástica, con un contraste entre casa (demasiado simple, ¿quizás?) y escenario (sonido, luz, brillantina…) claro y elocuente. El ritmo es vibrante, bien dosificado, y las sensaciones que transmite están bien vivas. Invitan a la reflexión en torno a la autenticidad. Un ejercicio muy recomendable en tiempos de apariencia, postura y vasallaje al rey TikTok.

Era a la cançó Misery is The River of The World (La Misèria és el riu del món) de l'àlbum Blood Money, que també era la música incidental del muntatge de Bob Wilson de Woyzeck, de Tom Waits on es feia la següent afirmació: "If there's one thing you can say about mankind / There's nothing kind about man / You can drive out nature with a pitch fork / But it always comes roaring back again" (Si hi ha alguna cosa que pots dir de la humanitat / és que no hi ha res humà. / Podeu fer fora a la natura amb una forca / Però aquesta sempre tornarà rugint), que no sol defineix gran part de l'existència humana sinó també del seu comportament i condició. Doncs la vida, a grans trets, no és més que misèria agredolça amb la qual acabem component una partitura vital que sona com a rèquiem al final de les nostres vides. Tot i que no sempre és del nostre gust i acabem afegint-hi detalls que no sempre són veritat perquè soni més fort o més melodiosa.

Camuflar a base de mentides i exageracions és part del menú per evitar que la llosa de la mediocritat i misèria ens soterri. Aquestes també són, sovint, els pocs respirs imaginatius que ajuden a anteposar-nos a les adversitats de la vida, que sovint, com a escena, succeeixen entre caixes i romanen ja, per sempre, en la nostra vida privada, perquè a l’hora de la veritat, en sortir a escena, aquestes misèries, de la mateixa que un mal d’esquena, han de desaparèixer per donar peu a la nostra millor representació deixant-nos la pell al damunt de l’escenari. Parafrasejant a Calderón de la Barca al seu El gran teatro del mundo, “Ya acabado tu papel, en el vestuario ahora del sepulcro iguales somos, lo que fuiste poco importa”.

Ara bé, els personatges de l'obra de Belbel, encàrrec de l’Emma Vilarasau, porten la ficció més enllà d'on hauria de ser, tot i que això faci que una pluja de retrets caigui constantment sobre ells, ja sigui perquè un personatge és massa fals per ser veritable i d'alguns són massa veritables per esdevenir falsos, fent-ne així del constant desacord una forma de vida. Estalviant sempre detalls o afegint-ne massa i variats per no cansar-se de la vida que ens ha tocat viure, que no és sempre la que s'ha desitjat, així doncs és -gairebé- un deure moral, millorar-la en mesura del possible per a anteposar-se una vegada més, i ja posats a dir-li a la parca que torni la setmana vinent, que estem força enfeinats per a distreure'ns amb aquestes petites foteses que només afecten els mortals.

Però... què no som mortals? No som pas de carn i ossos? Sota la façana d'un suposat glamur, estatus social o vidaresoltisme, sempre amaguem una vida privada que és molt menys divertida, almenys per l'espectador que la que reflectí Noël Coward, tot i que estigui plena d'ironies i un patetisme que fa deixem anar una rialla abans que tornar a deixar-nos endur per la més gran de les tristors, que és la de saber, des del primer moment que som conscients del nostre pas fugaç per la vida, que res serà prou perdurable. Ni la felicitat, ni la tristor... i que constantment anirem enllaçant un constant estat de desencís. Un desencís on no hi ha aplaudiments ni hi ha cap teló que baixi al final de l'acte, només un despertador que sonarà massa fort l'endemà i un cafè massa agre que no endolcirà per molts sobrets de sucre que hi aboquem. I és, doncs, aquesta exageració, aquesta mentida pietosa, la que ens soluciona -una miqueta- la vida. La que ens generen els còmics, exagerant-nos els seus fets sabent que no és veritat o les exageracions d'un parent que hi fa un temps que no hi toca perquè bé que hi toca massa i ja sap com acaba tot plegat. I tots, d’una manera o altra, bé que coneixem el que passa al nostre voltant, i que res del que s’explica és del tot veritat, però tampoc és del tot mentida, si no aquest respir que fa que continuem endavant, mirant d’evitar i no veure aquest riu de misèria.

Però aquest pacte tàcit entre totes les parts és etern o arriba un moment en el qual es trenca? És tan gran el mal que hi ha dins dels cors que fa que ens oblidem d'aquest acord que tots hem assumit i cap de nosaltres mai ha signat? No és aquest el més sensat? Si la nostra vida falla, la que ens hem inventat també, perquè aquesta deixa de tenir sentit i no és més que un simulacre i dilatació del temps esperant ves a saber què.

 La misèria i el desencís es troben i s’agafen de la mà, emportant-nos per moments tant emotius com hilarants en el que el drama humà és, en darrera instància i ta com considerà Aristòtil, una comèdia. Una comèdia agredolça i solitària on els pensaments ens porten a tots els escenaris possibles de com hauria estat de diferent la nostra vida si haguéssim pres les regnes d’aquells cavalls desbocats que no volien fer-nos cas… o si mai haguéssim pujat a aquell carro. Bé podia ser el carro de Tespis amb les seves obres i decorats o aquell altre que havia de dur-nos a conèixer a l'amor de la nostra vida en una novel·la de Jane Austen. Possiblement, només era un llarg camí a peu, perduts enmig del bosc sense cap mena de referència geogràfica que ens orienti. O fins i tot citant aquella cançó dels alemanys Wolfsheim, que ens parlava de com els humans s'escarrassaven en crear diferències entre els uns i els altres, fent-ne d'uns pardals i d'altres rossinyols, o simplement córrer en cercles eternament, sense esperar trobar-nos a ningú i deixant-nos endur, només, per la misèria.

En aquest muntatge és na Mont Plans, guanyadora del 49è premi Memorial Margarida Xirgu per la seva interpretació a Cadires de Ionesco, qui destaca per damunt d'un muntatge auster que ens fa veure les entre caixes vitals d'una família que bé podria haver estat d'artistes, però que no ho ha estat, però que continuen fent veure que, com deia na Celia Cruz, la vida és un carnaval. Però no ho és, tot i que cada un de nosaltres, després de la nostra darrera rèplica i mutis, se'l mereixi.

Lali Symon, escrita i dirigida per Sergi Belbel, sota l'encàrrec de l'actriu Emma Vilarasau, és una obra que alterna comèdia i tragèdia. La vida pública i la privada d'una dona; el personatge i la persona; la Lali Symon i la Juanita.

La Lali és una estrella del món de l'espectacle, una monologuista famosa. Els seus xous són divertits, irònics, i també punyents. Ningú no coneix la seva autèntica personalitat, ni la seva vida privada. Ella ha creat un personatge lluny de qui és en realitat.
La Juanita té una filla que ha criat ella sola i una mare que s'ha fet gran i està delicada de salut. Ella és qui la cuida, tot i que té un germà.
Compaginar feina i família no és gens fàcil.

Ficció i realitat. Les dues cares d'una mateixa persona. Comèdia i tragèdia que s'alternen en dos espais, el públic i el privat.

Tres actrius magnífiques, Emma Vilarasau (Lali, Juanita), Mont Plans (l'àvia) i Júlia Bonjoch (filla) són les protagonistes d'aquesta obra. Tres dones amb caràcter i personalitat.

Lali Symon parla de la vida, de les relacions familiars (mares i filles, àvies i netes), de la vellesa, del pas del temps, de la mort, del futur, de les crisis i de l'amor.

Amb aquesta obra, Sergi Belbel vol retre un homenatge a la gent de teatre, a les actrius, a les grans còmiques com Lili Tomlin. Però també fer-ne un reconeixement a les dones que treballen, cuiden dels fills i tenen cura dels pares sense l'ajuda de ningú.

Dos missatges que queden molt ben definits per la doble escenografia i la dualitat del personatge.

El personatge, en aquest cas la gent d'espectacle.
Moltes vegades ens oblidem que els famosos, les estrelles o la gent de teatre tenen vida pròpia amb els seus problemes i maldecaps.
Els actors ens regalen tot un món de sensacions, és la màgia de l'espectacle i ho fan tant creïble, que l'espectador se'ls fa seus, creant o imaginant un vincle inexistent.

Per un altre, la persona, que quan arriba a casa, té els mateixos problemes o més que qualsevol de nosaltres. La cura d'un familiar malalt, dels fills...

Cal entendre i saber distingir. Admiració i respecte.

Fantàstiques interpretacions, posada en escena, vestuari i caracterització.

No us la perdeu!

Amb una població cada vegada més envellida, és freqüent —natural, fins i tot— que els adults de mitjana edat tinguin al càrrec, com a mínim, d’una persona gran: pares, sogres, avis, tiets... Algú podria al·legar, amb raó, que això ja passava fa dècades. La semblança entre llavors i ara és que aquesta feina recau majoritàriament sobre les dones; la diferència, que avui la societat obliga a tirar endavant la vida laboral invisibilitzant gairebé per complet una situació que no només suposa una càrrega física, temporal i econòmica, sinó sobretot un desgast emocional.

Lali Symon, escrita i dirigida per Sergi Belbel, se situa en aquest escenari. Metafòricament, perquè la protagonista (Emma Vilarasau) és una monologuista còmica d’èxit que diu les veritats —com la descrita més amunt— amb caràcter i atreviment; literalment, perquè aquesta actriu, monoparental, viu amb una mare malalta (Mont Plans) a qui cuida amb l’ajuda d’una filla jove (Júlia Bonjoch) sense poder comptar amb el germà, absent. Les tres dones miren de conviure tan bé com poden, encara que això signifiqui, malgrat l’estima que es tenen, empassar-se contínuament males paraules, retrets i estirabots.

La varietat de registres que domina Vilarasau, l’autoritat en l’escena còmica que exhibeix Plans i la calidesa i naturalitat que transmet Bonjoch maquillen les costures d’un text que no acaba de saber combinar els monòlegs de Lali Symon amb els episodis quotidians, i que, a causa d’aquestes interrupcions, no aconsegueix emocionar. L’escenografia, doble però senzilla, fa destacar encara més les interpretacions, que provoquen que, en acabar la funció, l’espectador tingui ganes de parlar amb la seva mare.

Se encienden unos neones, se ilumina un telón brillante –de esos de sala de espectáculos americana-, una voz off nos hace el anuncio… y sí, finalmente aparece Lali Symon, la monologuista que nos hará reír y pensar, que nos soltará un mensaje político o reivindicativo, y que finalmente marchará con la idea de haber cambiado algo en todos nosotros. Symon es independiente, feminista, liberal, alentadora, no tiene hijos ni hijas y, de vez en cuando, se pasea por tinder en busca de relaciones. Symon es un ejemplo para mucha gente, y también un incordio para otros… Pero, ¿quien hay detrás del personaje cuando se acaba la función? Aquí está la verdadera esencia de una obra que quiere mostrarnos la otra cara del show, y a la vez se cuestiona temas como la privacidad del artista, la moda de explicar vivencias propias al público o el papel de los medios de comunicación en todo ello.

Sergi Belbel, autor y director de la pieza, se ha inspirado en las showwomen americanas más que en las cómicas de aquí para confeccionar este traje hecho a medida para Emma Vilarasau. Se nombra a Joan Rivers, a Carol Burnett o a Lily Tomlin, y por el medio se entrevén las costuras de Deborah Vance, el personaje protagonista de la serie Hacks. Pero cuando se echa la vista hacia la parte privada, aquí ya reconocemos a una persona de carne y huesos, a alguien que conocemos… o que podemos ser incluso nosotros mismos. Y como no, aquí aparecen también la madre y la hija, testigos reales de una vida que no es tan idílica ni tan glamourosa.

La obra divierte, emociona y crea con el espectador un diálogo directo que atrapa y seduce. Al final, las tres mujeres de esta familia acaban siendo patrimonio del público por su franqueza, por sus discusiones, por su peculiar forma de cuidarse y de quererse… Un texto muy bien cohesionado que solo a ratos, con las divagaciones de la abuela, está a punto de coger caminos secundarios un poco caprichosos. Pero Belbel sabe mucho de teatro, de recursos narrativos (la cancioncita que se repite, el tema de las cartas), y sobre todo de aquello que el público espera. ¿Quizás a veces hay un poco demasiado de azúcar? Quizás sí, pero nada que empalague en exceso.

Capítulo aparte merecen las tres actrices, capitaneadas por una Vilarasau que vuelca en el espectáculo emociones propias, reales, dado que vivió un proceso similar con su madre. Se trata de una doble interpretación, puesto que Lali Symon tiene dos caras muy diferentes, dos maneras de hacer que dan el contraste necesario a la pieza: su tarea como estrella televisiva y su trabajo como cuidadora de una madre enferma. Por cierto, la madre que crea Mont Plans merece todos los elogios y se lleva también una gran parte de los aplausos finales. Su interpretación arranca risas, pero también más de una lágrima entre el público. Id preparados para todo…