Ifigènia

Ifigènia és una adaptació d'Albert Arribas a partir de les peces Ifigènia a l'Àulida i Ifigènia entre els taures d'Eurípides, un dels grans clàssics de la tragèdia grega del s.V aC.

Es tracta d'una tragèdia grega basada en el sacrifici d'Ifigènia, filla d'Agamèmnon, rei d'Argos, fill d'Ateneu i de Clitemnestra, filla de Tindàreu i de Leda, reis d'Esparta, germana d'Helena i esposa d'Agamèmnon.

La proposta dirigida per Alícia Gorina en la seva primera aproximació a la tragèdia destaca com es posa en qüestió la perpetuació de la violència en una família, una mitologia o un sistema de govern.

Una proposta escènicament molt austera, basada principalment en el treball actoral.


Pere Arquillué i Emma Vilarasau en són els principals protagonistes. Primer com a Agamèmnon i Clitemnestra, i posteriorment, com a Orestes i Ifigènia. Pau Vinyals, Marta Osó, Albert Pérez i un cor de cinc actrius cantants Cèlia Castellano, Daniela Fumadó, Júlia Genís, Laura Roig i Neus Soler, completen l'elenc.

El cor és pura poesia. El cor és un dels elements fonamental en tota tragèdia grega. És qui ens explica la trama i el que succeix a escena, qui marca les parts de la peça, qui crea les diferents atmosferes i emocions, analitza els esdeveniments escènics. El cor són els fantasmes de la nostra societat que ens convida a pensar i prendre consciència del nostre passat, d'on venim i del naixement de la democràcia.

L'acció passa en dos espais teatrals: un exterior (desert) i un interior (temple). També consta de dues parts:El dia i La nit, força diferents quant al treball textual i d'il·luminació. Una part està dins de l'imaginari convencional de les tragèdies gregues, on s'utilitza un tipus de vers més clàssic, com alexandrins, de vuit síl·labes o de deu, i una altra més trencadora, més visual.

Estem davant d'una obra molt teatral que parla dels orígens del teatre. Un viatge teatral de l'antiguitat al món contemporani.

La història d'Ifigènia ens explica unes quantes coses que no ens són gens llunyanes, com que la violència i el desig de venjança dominen el món, que la democràcia és un règim patriarcal i corrupte, que els éssers humans som els responsables dels nostres actes i que els déus existiran sempre mentre sapiguem representar-nos a nosaltres mateixos.

Ifigènia ens parla de les injustícies, dels conflictes, del jo interior, de la identitat, del paper de la dona social i políticament, i de la seva visibilització i reivindicació pel que fa a la seva opinió, de la transgressió de les normes socials, dels drets davant els conflictes generats i de la violència física injustificable.

Eurípides va utilitzar la tragèdia per exposar les seves idees, les seves inquietuds i la seva disconformitat davant de principis tradicionals considerats per la societat atenenca del tot intocables, com la superioritat de l'home envers la dona o la virtut de la guerra. Va donar veu a les dones, va fer visible les seves opinions, els seus sentiments i les seves passions. Un home avançat a la seva època.



 

A menudo vemos representar tragedias griegas como si fueran textos de antes de ayer. Se los desmiembra, adapta y recoloca para no destacar dentro de las producciones habituales de los teatros. Se conserva su tono grandilocuente, a veces se acompañan de escenografías majestuosas o por el contrario minimalistas, pero casi siempre se olvida que el teatro griego tenía una estructura propia, alejada de lo que estamos acostumbrados a ver. Es por eso que cuando, de vez en cuando, alguien hace el intento de acercarse a los orígenes –La Orestea que nos llegó hace unos años de la mano del italiano Luca de Fusco- merece la pena prestar atención y tomar detenida nota.

Es evidente que en esta Ifigènia que ahora nos llega al Lliure también se han tomado algunas licencias –para empezar se representan dos obras en una: Ifigènia en Àulida e Ifigènia entre los tauros– pero se ha priorizado el gran trabajo del coro, así como las diferentes partes que hacen de estas piezas auténticos monumentos históricos. En este sentido, no era fácil adaptar toda la segunda pieza antes mencionada, mucho más oscura y compleja que la primera. De hecho, la obra original se basa en confusiones, sueños y premoniciones, ocultación de los hechos y revelaciones sorprendentes que van tejiendo una trama bastante retorcida. Una trama donde la estatua de Artemisa acababa teniendo mucha importancia, aunque en la adaptación de Albert Arribas sea solo una presencia casi referencial al final de todo el espectáculo.

El montaje dirigido por Alicia Gorina es conservador y rompedor a la vez. Mantiene los largos diálogos o monólogos del texto original, pero no duda en hacer del coro un personaje más… casi protagonista. También se decanta por una puesta en escena grandiosa, telúrica y a momentos sanguinolenta y salvaje. No faltan símbolos potentes –el hacha que se entierra y se desentierra infinidad de veces- pero sobre todo no faltan unos actores y actrices solventes y entregados. Sin ellos y ellas –encabezados por unos pletóricos y juguetones Emma Vilarasau y Pere Arquillué– todo esta locura no habría sido posible.