Amèrica

És lícit gaudir dels privilegis heretats d’un passat tèrbol?
Som culpables de la història que la nostra família ha anat forjant?
Hem de carregar amb la motxilla dels nostres avantpassats?

Amèrica ens parla d’una família benestant de la burgesia catalana que va fer fortuna a la època dels ingenis sucrers a Cuba, amb el tràfic d’esclaus.

Sinopsi
Els Xifré-Vidal es reuneixen a taula per celebrar l’aniversari del fill que estudia a Londres. Ell s’hi presentarà amb la seva xicota... una noia negra.
A partir d’un dinar familiar merament banal s’encetarà una batalla campal on un magnífic Joan Carreras, el cap de família, interpreta un empresari dèspota i sense escrúpols que farà trontollar la continuitat de la saga i on una espectacular Tamara Ndong en el paper de novia descendent d’esclaus, hi veurà la oportunitat de venjança.
D’escenografia minimalista i ben pensada, l’estança es transforma en un joc de llums i música ensordidora que ens fa viatjar en el temps present i passat fins a la Cuba esclavista per  recrear-nos la història de l’ Amèrica, una esclava que va ser apartada de la seva família, deportada a Cuba i venuda als 16 anys.
És una història colpidora, explicada de manera desinhibida que incomoda a mesura que hi entres.... El duel interpretatiu de l’amo Joan i la captiva Kayla és tan real que et fa sentir partícip d’una de les èpoques més vergonyants de la nostra història.
Des de la butaca s'hi respira la complicitat de tot l’elenc. Des de l’esposa adinerada i esnob, interpretada esplèndidament per la Mireia Aixalà, que esdevé un personatge desgraciat amb el que acabes simpatitzant fins a l’àvia que posarà la nota d’humor en la tensa atmosfera familiar.

En destaco les veus de la Aida Llop en el paper de la minyona i de la Tamara Ndong que aporten l’harmonia a la funció.

Una obra molt recomanable que ens consciencia, en contra de la doctrina Maquiavèl·lica, de que la fi no justifica els mitjans i que ens obre el debat de les lloses que barquegem del passat.

Últimament les veus contra el colonialisme se senten amb més força, sobretot al voltant de la presència o no de l’estàtua de Cristòfol Colom. No obstant, potser calia entonar algun tipus de mea culpa entorn els almogàvers (que encara no hem escoltat) o de la figura dels indianos, els catalans que es van enriquir a Amèrica i van transformar la costa del maresme amb palmeres i cases senyorials. I això és exactament el que ha fet Amèrica, l’obra de Sergi Pompermayer dirigida per Julio Manrique, que posa llum sobre una família fictícia però que fàcilment podem identificar amb qualsevol de les que a Catalunya es van fer d'or amb el tràfic d'esclaus.

L'argument gira al voltant del 20è aniversari del Max, l’hereu de la nissaga, quan aquest duu a casa la seva nòvia Kayla, d’origen africà, i es desvela la veritat (a través de flashbacks molt ben aconseguits) sobre l'origen de la riquesa de la familia. És aleshores quan es planteja el dilema al que s’enfronta el Max i tots nosaltres: podem eixugar la nostra conciencia si no vam contribuir a l’esclavatge però en canvi, seguim gaudint dels benefici que se’n van generar? Aquesta qüestió posarà la parella entre les cordes i de pas, tota la familia. I és que encara hi ha a més. Sempre hi ha més: infidelitats, hipocresia i una avarícia desmesurada.

Els diàlegs entre Kayla (Tamara Ndong) i el patriarca Joan Xifré (Joan Carreras) seran claus perquè l’obra desperti un veritable plantejament moral amb tots els clarsobscurs possibles. Per això, ambdues caracteritizacions estan ben trabades i podem apreciar una jove negra que és molt més que una víctima i un home de negocis que és molt més que algú sense escrúpols. No obstant, al meu entendre, aquesta rica caracterització no és suficient per conseguir no tenir la sensació que l’obra està escrita per satisfer les necessitats morals de l’espectador. El desenllaç on es desplega tota la justicia poètica té un punt d’inversemblança i populisme, si bé funciona a la perfecció a nivell dramaturgic. Tot i aquest biaix, és una obra necessària per posar llum a un capitol de la nostra história que no podem passar per alt. Esperem que Amèrica sigui només la primera mostra d'aquest meló encetat; n’ha deixat un llistó força alt.

 

"Amèrica" denuncia el microracisme diari i el racisme a l'engròs. Ho fa amb excel·lència, amb una bona posada en escena, senzilla fins i tot, perquè gairebé tot passa al voltant d'una taula. El millor de l'obra és que els diàlegs i les situacions que s'hi representen són versemblants, molt versemblants. Hi poso exemples: la mare (representada per Mireia Aixalà), una de les protagonistes, parla en castellà a la xicota del fill (representada per Tamara Ndong) el primer dia que la coneix, perquè és negra. Els catalans pensem que ho fem per ajudar-los, perquè ens entenguin, o això ens hem volgut creure, però el cas és un microracisme, el senyal que marquem aquelles persones d'una altra manera.

Per continuar, el racisme a l'engròs és el gran tema en què es basa l'obra, el mercat d'esclaus dels "indianos", els que van fer les Amèriques, com l'expressió popular va referir-se a la fortuna que van fer els nostres avantpassats quan van creuar l'Atlàntic. Aquesta és la gran denúncia de l'obra, tan ben travada i explicada, a través d'un personatge nou que irromp a la família, la xicota negra del fill, que fa extreure el pitjor cadascú de la família amaga en el seu interior (latent diàriament). Ni tan sols se salva la minyona, la dona de fer feines (representat per Aida Llop).

Aquesta és la clau de volta de tota l'obra: com un únic personatge, la xicota negra, valenta, empoderada, té la capacitat de fer caure el mal. I el millor de tot, hi torno, que també és el pitjor per a l'espectador, és que tots els diàlegs i situacions que s'hi representen en l'obra dirigida per Julio Manrique són versemblants, molt versemblants.

Los errores y los crímenes cometidos por los antepasados se arrastran a lo largo de los años y aunque se quieran esconder, las culpas y las vergüenzas explotan en un momento dado afectando la vida y las relaciones de los descendientes.

Boulem Sansal, el famoso escritor argelino, en su novela “La aldea del alemán o el diario de los hermanos Schiller” habla del comandante de un campo de exterminio nazi refugiado en Argelia después de la segunda guerra mundial que hizo creer a sus hijos que había sido un defensor de la libertad de Argelia. La vergüenza, la rabia y el sentimiento de culpa destruye al hijo que investiga y descubre la verdad.

No es el caso de Joan Carreras que interpreta divinamente a Joan, propietario de un patrimonio que proviene del tráfico de esclavos de su abuelo. Él lo justifica y adopta una actitud cínica delante del poder que le da lo que ha heredado y que considera que le pertenece por derecho propio.

Es un texto de Sergi Pompermanyer, espléndido, cuidado y equilibrado en el que hace intervenir también a las víctimas de aquel momento a través de la figura de una esclava que el abuelo trae de Cuba como juguete sexual. La magnífica dirección de Julio Manrique pone de relieve las dos realidades que quedan bien diferenciadas en el tiempo utilizando el mismo espacio modificando únicamente la iluminación (Jaume Ventura). El hijo  (Marc Bosch) vuelve de Londres para celebrar su aniversario con una pareja negra  (Tamara Ndong) que los padres todavía no conocen. La presencia de los dos jóvenes hace que aparezcan diferencias y desavenencias. La madre es Mireia Aixalà, maravillosa en su papel de burguesa acomodada. La abuela, Carme Fortuny es la que dice la verdad que inicia el drama y la frase más contundente de toda la obra:  “Nosaltres no plorem. Nosaltres fem plorar als altres”. No puede fallar la criada (Aida Llop), que se encuentra cómoda en una casa rica contando con la complicidad de la señora. La escena final no aporta demasiado al tema y sería prescindible.

Es una historia muy potente con algún momento de comicidad y siempre con un trasfondo de drama y tragedia pero sobre todo, es una obra que habla de una de las partes más oscuras de nuestra historia y te invita a la reflexión y a la asunción de uno de los hechos de los que no se ha querido hablar demasiado.

Desde ya hace unos cuántos años, el nombre de Sergi Pompermayer se ha asociado a la ficción televisiva (Porca Miseria, La Riera) y especialmente a la comedia de situación (Plats Bruts, Jet Lag, Lo Cartanyà, La Sagrada Familia, etc.) No hay que olvidar, sin embargo, que su irrupción en el mundo del teatro empieza en 1997 con Zowie, que obtiene un gran reconocimiento. Después vendrían Refugiats, New Order, Sacrifici o Blues, entre otras muchas. Incluso lo hemos visto últimamente como director de algunas piezas de proximidad a la Sala Fènix.

Con todo este repaso encima de la mesa, quizás podríamos decir que Amèrica es uno de sus proyectos más ambiciosos y exitosos. Es una obra con las costuras de grandes piezas como Justicia, de Guilem Clua, con la que comparte un retrato immisericorde de la alta sociedad catalana. La obra de Pompermayer destaca, además, por poner en primer plano un tema del que solo se habla muy de tarde en tarde, cuando algún noticiero comenta que se ha retirado alguna estatua o el nombre de alguna calle que recordaba a aquellos indianos que hicieron las Américas… y que participaron activamente como esclavistas. Noticias aisladas que nunca han planteado un debate de fondo ni una mirada revisionista, a pesar de que muchas de las fortunas actuales se asienten encima de unos cimientos tan poco ejemplares.

Amèrica empieza con un prólogo que nos sitúa el día del atentado a las Torres Gemelas de Nueva York, y no es casual… puesto que da pie a una máxima que el protagonista utiliza como base de su vida: “ante una desgracia hay los que se desesperan y los que ven una oportunidad”. El heredero de los Xifré-Vidal construirá un imperio basado en las desgracias de los otros, y seguirá así una tradición que viene de lejos y que, seguramente, ya forma parte de su genética. Todo estallará por los aires cuando, veinte años más tarde, una chica llamada Kayla ponga los pies en la finca de la familia catalana y descubra el secreto mejor guardado.

La dirección de Julio Manrique enriquece el texto de Pompermayer y lo dota de una energía que hace convivir dos mundos en uno, dos épocas tan lejanas y a la vez tan conectadas. El humor que impregna la pieza también es uno de los grandes aciertos, con momentos impagables a base de una Mireia Aixalà realmente espléndida. Lo mismo se puede decir de un Joan Carreras que siempre acierta, e incluso del resto del reparto: Marc Bosch, Carme Fortuny, Aida Llop y una auténtica revelación, Tamara Ndong.

A pesar del acierto de tratar un tema como este o del trabajo de dirección, me da la sensación que el montaje hubiera requerido otro tipo de espacio. Las proyecciones no lucen como lo harían en otro teatro mejor equipado, y todo el trabajo sonoro –cuidadoso y realmente espléndido- no acaba de tener la presencia adecuada… Pequeños detalles para un espectáculo que apenas acaba de empezar, y que a buen seguro irá mejorando con el tiempo.

El de “els catalans a Cuba” no ha estat un tema massa tractat pel teatre català al segle XXI, o més ben dit, no ho ha fet posant el focus on l’ha posat Sergi Pompermayer a aquesta Amèrica abassegadora que ens retorna el reflex terrible de 150 anys d’història que hem esquivat amb tanta habilitat com poca vergonya.

El text s’allunya de la romantització interessada que s’ha fet de la participació catalana en l’explotació de la població negra americana al segle XIX per a posar en dubte el relat oficial  almivarat que, amb els anys, ha esdevingut estructural i anquilosat en una societat desmemoriada que no ha pogut o no ha volgut saber l’origen dels fonaments del seu benestar.

Pompermayer compta amb la complicitat de Julio Manrique en una posada en escena que disposa una taula central, que també és taüt i làpida, al voltant de la qual i a sobre de la qual es mouen els personatges i s’explica la història i la Història, en dos plans temporals (no sempre ben resolts escènicament) que reverberen l’un contra l’altre de manera força reveladora. Quan convé, els extrems de l’escenari també són ocupats pels personatges en moments d’inseguretat o de més desequilibri emocional.

El repartiment suma: Mireia Aixalà i Joan Carreras atorguen la intensitat justa, sense escarafalls, per a fer visible la cara d’una societat que ha après a justificar la inconsistència dels principis que la basteix, bé per manca d’escrúpols, bé per desídia i ignorància. Tamara Ndong és la Kayla, l’element pertorbador que ha de posar cap per avall l’estabilitat, durant una estona, si més no, del poder econòmic. Ndong troba l’equilibri entre el discurs ingenu però poderós de qui porta el missatge de la lluita dels oblidats.

Bon teatre a La Villarroel, necessari, amb totes les lletres.

Amèrica, de Sergi Pompermeyer i dirección de Julio Manrique, es una brillante reflexión sobre el pasado esclavista de Catalunya. Una familia se reúne para celebrar la Diada y el cumpleaños de su hijo cuando éste se presenta con su pareja negra. A partir de aquí, la obra transcurre en dos líneas temporales; la contemporánea y la Cuba del siglo XIX.

La línea contemporánea arranca como una comedia llena de sarcasmo y diálogos ácidos. Siguiendo el tono de series como Succession o The White Lotus, donde los privilegios de los personajes sirven como punto de partida para una comedia que se ríe de lo miserables que pueden llegar a ser los más poderosos. No obstante, el drama asoma conforme destapamos el pasado esclavista de esta familia y explota cuando se empiezan a intercalar las escenas de Cuba, donde a través del personaje de Amèrica, el autor ha aglutinado varias historias reales de esclavos.

Las interpretaciones están todas acertadísimas. Destacando a Joan Carreras y Tamara Ndong por su capacidad dramática y Mireia Aixalà como gran alivio cómico del reparto. El espacio sonoro y la iluminación ayudan a construir este viaje que acaba siendo también un recorrido hacia nuestra conciencia colectiva. Porque es fácil reconocerse como país oprimido, pero todavía cuesta identificarse en nuestro pasado opresor.

La història del tràfic d'esclaus amb la que es van enriquir grans famílies de la burgesia catalanes, de mica en mica, va sortint a la llum.

A principis del segle XIX molts catalans van emigrar a les co­lònies espanyoles de Cuba, Puer­to Rico i Uruguai. Van aconseguir grans riqueses i van tornar a Catalunya per mostrar que la seva aventura americana havia estat tot un èxit.

Es van construir cases luxoses i jardins exòtics.
La majoria d'aquests municipis indians estan situats a la costa de Catalunya (Canet de Mar, Tossa de Mar, El Masnou, Vilassar de Mar, Sant Pol de Mar, Lloret de Mar, Blanes, Arenys de Mar...) tot i que també n'hi ha a l'interior, com a Sant Andreu i en la mateixa ciutat de Barcelona, on l'Eixample n'és un gran exemple.
Molts dels teatres, escoles, parcs, temples, hospitals i casinos que hi ha en aquestes localitats, es van construir o reformar amb els diners d'aquests homes.
Aquests homes se'ls coneix com els indians o "americanos"

Segurament per a molts dels espectadors, Amèrica serà el descobriment d'una part de la nostra història encara força silenciada. La de l'esclavisme.
La participació dels comerciants catalans en el tràfic d'esclaus, principalment a Cuba, ha estat un terreny per la qual la historiografia catalana sempre ha passat de puntetes.

De fet, aquesta obra neix després que Sergi Pompermayer, autor d'aquesta obra, descobrís quins van ser els orígens del temple expiatori del Tibidabo.

Amèrica transita entre dos temps. La Barcelona de 2021 i Cuba de 1840.
La història s'explica des del present, però fa diversos salts al passat.

El present el protagonitzen una família de l'alta burgesia catalana, la família Vidal Xifré (Joan (Joan Carreras) i Cristina (Mireia Aixalà)), el seu fill en Max (Marc Bosch), l'Andrea (Carme Fortuny), mare d'en Joan, i la Kayala (Tamara Ndong) la xicota d'en Max.
La visita de la Kayala portarà a descobrir el passat més fosc d'aquesta família, i la història que s'hi amaga al darrere.

El passat està protagonitzat per en Juan Xifré (Joan Carreras), avantpassat de la família Vidal Xifré, i l'Enitan (Tamara Ndong), una esclava negra a qui l'amo va batejar amb el nom d'Amèrica.

La trama del segle XIX està escrita a partir de testimonis documentats, són històries reals d'esclaves cubanes.
La part contemporània està basada en la filla del dramaturg, que és d'origen etíop, i en el microracisme que es pateix a Barcelona.

S'ha triat la família Vidal Xifré com a protagonistes principals d'aquesta història, però en són moltes, i molt conegudes, les famílies burgeses que també en formen. Per citar-ne algunes, que ben segur n'heu sentit parlar, són la família Samà, la família Vidal-Quadras, la família Güell, l'Antonio López i López (Marqués de Comillas) o en Miquel Biada.

Tota l'acció passa en un mateix espai i en un sol dia.
Julio Manrique, director d'aquesta proposta, ha optat per una posada en escena senzilla però a la vegada molt efectiva.
Les projeccions, un acurat joc de llums i alguns efectes sonors són molt importants a l'hora de donar força i realisme a l'acció.

El text és brutal, molt directe i descriptiu.

Pel que fa a la interpretació, tots els actors estan genials en els seus personatges. Sense desmerèixer als actors Marc Bosch i Aida Llop (Paula, la servenra), que ho fan genial, en Joan Carreras, la Mireia Aixalà, la Carme Fortuny i la Tamara Ndong fan una feina impressionant!
Però amb el permís de tots ells, m'agradaria destacar la magnífica feina que fa l'actriu Tamara Ndong interpretant a les dues dones protagonistes d'aquesta història, l'Enitan (l'Amèrica) i la Kayla. La seva mirada, la seva presència escènica, la transformació interpretativa en els seus personatges... és realment impressionant. La Tamara transmet veritat, credibilitat i empatia. Enhorabona!

Amèrica és una obra que desperta moltes emocions i sensacions. És una obra que incomoda i emociona, que ens fa riure i entristeix. Que ens fa reflexionar i ens obliga a replantejar-nos, com a part d'aquesta societat, quina mena de persones som.

En cap cas l'obra pretén acusar ni jutjar, sinó que el que busca és que assumim la nostra part de responsabilitat en la història i retornem la dignitat a totes aquelles persones que van patir tant de dolor i humiliació. És reconèixer i assumir un passat. Però per damunt de tot, és una manera de demanar perdó.


"Perdó per tot el que us hem fet. La meva família. El meu país. Nosaltres que resàvem a una verge negra perquè protegís els vaixells amb què us portàvem segrestats, lluny de les vostres famílies, de la vostra terra. La besàvem mentre a vosaltres us marcàvem la pell a fuetades. I encara li resem i la besem. Et demano perdó"  

Finalment, us animo de fer alguna de les rutes indianes que s'organitzen en molts pobles de la costa del Maresme. Nosaltres n'hem fet alguna i són molt interessants.

També us recomano de llegir l'obra. La podeu adquirir a la sortida del teatre.

El pasado es lo que ha construido nuestro presente. Las decisiones, las actitudes, los negocios que se hicieron han acontecido en todo lo que hoy día nos rodea. Quizás no podemos asumir la culpa de algunos de los actos cometidos en nombre del progreso y la libertad, pero sí podemos trabajar para no olvidarlo y que se conozcan todos los hechos -incluso los más deplorables- para saber de dónde venimos y que eso cree una consciencia colectiva.

Esta obra presenta una asignatura pendiente, nos trae un texto que habla sobre la herencia esclavista catalana silenciada, sin trapujos y haciendo reflexiones desgarradoras. Parte de una familia burguesa catalana que tiene en sus establos el horror del tráfico de personas, un pasado que ha construido los beneficios de los cuales disfrutan en la actualidad y una estela que continúan perpetuando, aunque de una manera menos visiblemente horrorosa. En la celebración del cumpleaños del hijo de la familia -y futuro heredero- una visita inesperada removerá y sacará a la luz la verdad de la historia familiar. Reproches, justificaciones y una lucha encarnizada por no dejar nada enterrado.

El texto es desgarrador y no deja respirar ni un solo momento, juega con el paralelismo entre el pasado y el futuro, subiendo la tensión en cada segmento de la obra. La destreza en la dirección de Julio Manrique consigue que la transición en los saltos temporales sea natural, una escena se traslada de época sin darte cuenta hasta que los personajes dan voz a las palabras. En estos cambios de escenario tiene un papel primordial el gran trabajo de los intérpretes. Joan Carreras y Tamara Ndong pasan de sus personajes del presente a los del pasado sin, aparentemente, ningún esfuerzo. La carga dramática está, pero parece que desaparece de golpe cuando se trasladan a otra época, para después volver intacta al escenario cuando reanudan aquella escena abandonada minutos antes. Un trabajo increíble de contención y mantenimiento de la emoción en cada salto de escena.

El reparto está impecable, no solo Carreras y Ndong nos trasladan a las emociones primitivas de sus dobles personajes, Mireia Aixalà nos divierte y nos conmociona con su Cristina y, incluso, Aida Llop nos descubre una Paula muy interesante, con aportaciones minúsculas pero que crean puntos de inflexión.

La puesta en escena es sobria y austera. Tosca y presente. Pocos elementos que ayudan a la narrativa dura y sin miramientos. En las proyecciones audiovisuales y el montaje sonoro encontramos la huella indiscutible de Manrique, siempre con una visión acertadamente cinematográfica que ayuda a trasladar al escenario producciones teatrales complejas y muy cargadas de significado.

No es una obra fácil por toda la carga emocional e histórica que representa, porqué siempre es mejor mirar al pasado por aquellos hechos que nos aportan grandeza y orgullo, pero es más necesario que nunca también dar voces a los episodios más oscuros. Todo nos ha construido como sociedad y es hora que se haga accesible a todo el mundo. Una lección teatral en muchos aspectos y una experiencia imprescindible.