Marc Ribera

Parlar de Jez Butterworth és parlar d’una dramatúrgia expansiva, musculosa, ambiciosa fins a l’excés. Des de Jerusalem fins a The Ferryman, la seva escriptura es caracteritza per una pulsió gairebé novel·lesca: grans repartiments, contextos històrics densos, una mirada èpica sobre la identitat i la terra, i una tendència molt britànica a fondre mitologia rural, violència política i nostàlgia comunitària. Guardonat amb premis prestigiosos al West End i a Broadway, i amb trajectòria consolidada també a Hollywood, Butterworth escriu sense la pressió de l’escassetat: pensa en gran, dura molt i ocupa espai. La versió de Julio Manrique confirma, una vegada més, la seva capacitat per convertir cada projecte en esdeveniment. El Barquer ha exhaurit localitats i s’ha instal·lat a la sala […]

Que un musical de nova creació, gestat per mans joves i amb voluntat inequívoca de contemporaneïtat, obrís temporada al TNC el 2024 és un d’aquells gestos que dignifiquen un ecosistema cultural. En un país que sovint viu de reposicions, franquícies i adaptacions de catàleg, veure néixer material propi —dramàtic i musical— és no només saludable sinó necessari. Que aquest material sigui fruit d’un equip creatiu jove encara ho fa més il·lusionant. Donar espai, pressupost i visibilitat a noves generacions no és un caprici: hauria de ser una obligació estructural. I que el Nacional, amb tot el seu pes simbòlic i pressupostari, confiï l’obertura d’una temporada a un projecte així és una aposta valenta i que cal celebrar. El punt de […]

Hi ha textos que el temps, enlloc d’erosionar, esmola. El de Paula Vogel n’és un exemple. Escrit fa gairebé trenta anys, Com vaig aprendre a conduir ressona avui amb una actualitat inquietant: el consentiment, la manipulació emocional, la construcció cultural del desig i l’abús com a fenomen estructural, travessen l’obra amb una lucidesa que fa que sembli escrita a la llum del #MeToo. El que podria haver envellit com un drama psicològic de cambra es revela, en canvi, com un assaig escènic plenament actual sobre la violència íntima i familiar. La dramatúrgia destaca per la seva arquitectura fragmentada, per la capacitat de fer conviure ironia i horror sense didactisme, per l’ús del “cor grec” com a dispositiu de distanciament i […]

La reposició de Germans de Sang al Teatre Condal es presenta com un producte escènic professionalment ben resolt, però profundament qüestionable en termes de pertinença artística i política dins del moment històric que travessa l’escena catalana —i europea— contemporània. Començaré reconeixent els seus mèrits estrictament teatrals. La posada en escena de Daniel Anglès és sòlida, eficient i actual, amb una direcció que sap gestionar els temps narratius i un dispositiu escenogràfic modern i funcional que acompanya l’acció sense destorbar-la. No s’han pres grans riscos formals (més enllà, potser, de l’aposta coreogràfica moderna i sorprenent d’Ariadna Peya), però existeix una artesania escènica solvent, d’ofici, que modernitza una obra que, no ho oblidem, té més de 40 anys. El treball actoral és, […]

Ningú posa en dubte que part de la tasca del TNC ha de ser donar espai a propostes que formen part del patrimoni literari i cultural del país i que difícilment trobarien la porta oberta a altres teatres. Aquest és el cas de La Corona d’Espines de Josep Maria de Sagarra, un text exquisit que pot competir amb qualsevol Shakespeare i que ha traslladat a l’escena gran del Nacional el director més expert i aficionat a aquesta mena d’affaires: Xavier Albertí. Com no podia ser d’una altra manera, l’equip artístic és de primer nivell, encapçalat per un Abel Folk i una Àngels Gonyalons que s’enfronten a una plaça a la qual no estem habituats a veure’ls. I se’n surten amb […]