Marc Ribera

Supersàpiens torna com una versió ampliada i (teòricament) immersiva de la peça original Sàpiens de Roc Esquius, reinventada al gran format per Sergi Belbel a la direcció, i amb Marta Torné i Enric Cambray com a caps visibles dalt de l’escenari. L’espectacle, que aquest cop s’escenifica a una nau/espai efímer del Poblenou passa del microespai on es va estrenar originalment (Sala Flyhard) a un megaespai on l’escenografia i les arts digitals prenen protagonisme. El projecte és valent, i d’agraïr la iniciativa de fer alguna cosa diferent: crear un univers físic i audiovisual que captura l’atenció i ofereix moments visuals i sensorials espectaculars. El nucli argumental, però, tot i que original en el seu plantejament, acaba caient en els arquetips fàcils […]

Àlex Rigola torna al gran format de la Fabirà Puigserver amb una peça ambiciosa: adaptar Bulgàkov, novel·lista i satíric que va patir la censura soviètica, en una obra que juga amb el qüestionament religiós i amb la crítica política i moral. La direcció diu apostar per la idea del “relat i la manipulació del relat”, una temàtica que sens dubte viu en l’obra original però que es converteix en un destí farragós i excessivament conceptual i esdevé fum per a qualsevol espectador que no hagi dedicat unes quantes hores prèvies a llegir la novel·la, entendre les intencions del director i preparar-se pel que vindrà (tot i que Rigola afirma que és millor no haver llegit la novel·la, la meva experiència, […]

Marcos Morau, Premi Nacional de Dansa, és una de les veus més singulars i madures de l’escena contemporània valenciana, catalana i europea. Fundador i director de La Veronal, els seus espectacles es caracteritzen per una posada en escena on l’espai, la llum o el vestuari prenen tanta rellevància —o més— que la mateixa coreografia. La Mort i la Privamera que podem veure aquests dies al TNC és un ritual escènic contemporani que més que sintetitzar la novel·la de Mercè Rodoreda, la desafia. El muntatge, que ha circulat per festivals de primera divisió internacionals —Biennale de Venècia, entre d’altres— és una obra que demana una entrega a l’univers Morau. Un univers que defuig de l’escenificació del relat per centrar-se en els […]

La Tempestat és una de les peces tardanes del bard, sovint interpretada com un acomiadament teatral o “testament creatiu”. Amb elements de comèdia, romanç, fantasia i tragèdia, és una de les seves obres més transgènere. La diferencia amb altres peces és precisament aquesta fusió de realitat i màgia, el joc entre l’ideal i l’inevitable, entre el perdó i la venjança, entre el domini i la llibertat. No és només un drama de poder —com Macbeth o Ricard III— sinó una obra que ofereix reflexions profundes sobre l’autoritat, l’extirpació, l’exili, la naturalesa i el món invisible que ens envolta. En comparació amb altres obres més “terrenals” o polítiques, La Tempestat arrisca en l’oníric, fent de l’illa un espai de possibilitats, d’il·lusió […]

Hannibal és un artefacte polièdric ideat per Michael de Cock, que aglutina idees, sons i imatges amb una creativitat esperançadora… que queda, però, col·lapsat en la seva pròpia enormitat. De Cock és un dramaturg, escriptor i director belga molt conegut al panorama teatral de Flandes i Europa que ha dirigit obres i teatres de gran envergadura com el Theater Antigone, l’Arsenaal o el KVS, tots ells a Bèlgica. La proposta que presenta aquests dies al TNC neix com una fusió de disciplines —òpera, dansa contemporània, slam, vídeo, i fins i tot pintura en viu— amb l’objectiu de crear un collage multidisciplinar que reinterpreti la figura d’Hanníbal Barca i les guerres púniques, amb referències lliures a Dido i Aeneas, l’òpera de […]