Marc Ribera

Parlar de L’últim àtom obliga, inevitablement, a parlar d’Indi Gest i del seu principal motor creatiu, Jordi Oriol. Des de fa anys, Oriol ha construït una de les trajectòries més singulars de l’escena catalana contemporània. La seva escriptura, profundament vinculada al llenguatge, al joc conceptual, a la musicalitat de la paraula i a la reflexió filosòfica, ha generat un univers propi difícilment confusible amb el de cap altre autor del país. Per això, un títol com L’últim àtom desperta una curiositat immediata. Hi ha alguna cosa d’absolut, de definitiu, gairebé de vertigen metafísic en aquestes dues paraules. I l’obra no defrauda en aquest aspecte. El treball dramatúrgic és potent. Oriol construeix un artefacte intel·lectual complex, ric en lectures i capes […]

Parlar de Nao Albet i Marcel Borràs és parlar dels enfants terribles que van sacsejar l’escena catalana quan encara no tenien edat per votar. La seva trajectòria és un cas d’estudi: una precocitat insultant maridada amb un talent que fa temps que va saltar les fronteres del nostre país per conquerir places europees. Molt abans de fer els 40, ja han demostrat que saben dominar el llenguatge de la irreverència, el metateatre i la ironia com pocs. Però, com algú va dir, «un gran poder comporta una gran responsabilitat», i l’ambició, quan no té fre, pot acabar devorant, fins i tot, el talent innat. Aquesta vegada, al Lliure, ens trobem davant dels Estunmen, una proposta que neix amb una premissa […]

A la Versus Glòries, ha nascut aquests dies una d’aquelles petites joies que ens recorden per quina raó seguim insistint en anar al teatre (malgrat tot), que no és altra que la necessitat humana d’escoltar una bona història. El lladre de llibretes no és només una obra; és un mirall sibil·lí sobre la identitat i la capacitat dels humans de superar-nos, transcendir, i arribar a destins que potser mai hauríem somiat. L’obra neix de la ploma de Gianni Solla, un dramaturg i novel·lista italià que ha sabut captar, des d’una sensibilitat especial, la pulsió de la quotidianitat. A Itàlia, la novel·la ha gaudit d’un recorregut envejable, connectant amb un públic que buscava veritat enmig de la saturació d’artificis i virtualitat […]

El Sonall és una proposta dirigida a activar la memòria —en aquest cas vinculada a la Guerra Civil espanyola— des d’un dispositiu immersiu, físic, gairebé ritual. La voluntat és clara: apropar el passat al cos de l’espectador, fer-lo partícip d’un espai compartit on història i presència es toquen. L’espectacle es desenvolupa en un espai no teatral, amb el públic disposat al voltant de l’acció. Es parla d’immersió, però el que realment es proposa és una proximitat extrema: estar dempeus, molt a prop dels intèrprets, compartint el mateix espai. Aquesta decisió, que en teoria hauria d’intensificar l’experiència, té també una conseqüència lògica gens menor: el cansament. No és estrany veure espectadors joves que, al cap d’una estona, acaben asseguts o directament […]

Parlar de Memorias de Adriano és parlar d’un dels treballs més interessants de la ficció biogràfica del passat segle. Traslladar-la a una obra de teatre és, sens dubte, un regal. I més encara si l’adaptació neix de la mateixa mà que va esculpir la novel·la: Marguerite Yourcenar. L’autora realitza un exercici de destil·lació dramàtica fabulós, convertint la densitat filosòfica i la bellesa malenconiosa de la novel·la en un brillant monòleg ple d’imatges i reflexions que acarona la sublimitat. El muntatge arriba precedit d’una trajectòria impecable. Estrenat originalment al Festival de Mèrida (estiu del 24), aterra a Barcelona després d’una brevíssima temporada al Marquina de Madrid. Mantenir l’atenció i l’interès de l’espectador durant una hora i quaranta-cinc minuts amb un monòleg […]