Quan la vida quotidiana es converteix en alta cuina
De tant en tant apareix un espectacle que obliga molts creadors a formular-se aquella pregunta incòmoda: «Com és que no se m’ha acudit això a mi?». Mi madre y el dinero, d’Anacarsis Ramos, que s’ha pogut veure només durant dos dies a l’Espai Lliure dins del Festival Grec de Barcelona, és un d’aquests.
La premissa no pot ser més senzilla: l’autor puja la seva mare a l’escenari i explica la seva vida. Tots tenim una mare. Molts tenim mares que pertanyen a una generació marcada per circumstàncies socials, econòmiques i familiars extraordinàries. Històries que mereixerien ser explicades. Però no tothom té la sort de tenir com a mare Josefina Orlaineta, una dona capaç de compartir les seves desgràcies amb una barreja de gràcia, dignitat i humilitat que desarma qualsevol espectador.
El seu relat és profundament tràgic i extraordinàriament divertit. Aquesta és una de les grans victòries de l’espectacle: aconseguir que el dolor no expulsi l’humor, sinó que hi convisqui. Que la precarietat no anul·li la tendresa. Que les dificultats econòmiques, familiars i vitals no impedeixin riure. I no un riure superficial, sinó aquell que neix del reconeixement compartit de la condició humana.
Ara bé, la magnètica presència de Josefina no explicaria, per si sola, la qualitat del muntatge. Cal també el talent d’Anacarsis Ramos. Perquè el veritable miracle de Mi madre y el dinero consisteix a convertir una història familiar en un retrat lúcid de la societat contemporània. El creador mexicà cus amb una habilitat admirable els fils de l’autoficció, el documental escènic i el metateatre fins a construir un dispositiu aparentment espontani però dramatúrgicament precís.
Especialment memorable resulta el moment en què el mateix espectacle es posa en evidència i revela, amb un humor deliciós, la seva pròpia estratègia per seduir els grans festivals internacionals. Una confessió carregada d’ironia sobre el mercat de les arts escèniques, sobre què circula pels circuits europeus i, sobretot, sobre on es mouen els diners. És un gir brillant que transforma una història íntima en una reflexió política sobre la producció cultural contemporània sense perdre mai la lleugeresa.
L’obra està plena d’aquest tipus d’intel·ligència. Mai no sembla voler demostrar res. Mai no pontifica. Mai no força l’emoció. Tot sembla sorgir amb una naturalitat gairebé improvisada, quan en realitat cada escena està construïda amb una gran precisió.
La metàfora culinària que travessa l’espectacle resumeix perfectament el seu esperit. Igual que els xoriços de Campeche que Anacarsis prepara en directe i acaba venent al públic pel gens innocent preu de deu euros la peça, Mi madre y el dinero transforma ingredients humils, quotidians i aparentment modestos en un autèntic menú d’alta gastronomia teatral.
No hi ha grans escenografies. No hi ha tecnologia espectacular. No hi ha artifici. Només intel·ligència, ofici i una enorme confiança en el poder de les persones. Potser aquesta és la gran lliçó que deixa el muntatge. Que el millor teatre no necessita grans pressupostos ni grans conceptes per assolir l’excel·lència. Necessita una mirada. I Anacarsis Ramos posseeix una mirada privilegiada, potser apresa en l’extraordinària escola de supervivència que és el teatre independent mexicà: fer de la precarietat una virtut, de l’astúcia una eina artística i de la barra una forma d’intel·ligència escènica.
Mi madre y el dinero és una d’aquelles rareses que aconsegueixen una cosa molt difícil: convertir allò particular en universal. Un espectacle petit només en aparença. Gran en tot allò que importa.