Primera llei de Newton: la inèrcia de la complaença
Diu la primera llei de Newton que un cos tendeix a mantenir el seu estat de moviment o repòs si cap força externa no l’altera. La metàfora funciona sorprenentment bé per descriure l’última proposta que es pot veure aquests dies a La Villarroel dins del Festival Grec de Barcelona. Primera llei de Newton és una obra que sap perfectament cap on es dirigeix i que no abandona mai la seva trajectòria: la d’un teatre eficaç, popular i construït per connectar amb el públic.
La dramatúrgia d’Eu Manzanares és sòlida, complexa i molt ben estructurada. El conflicte queda plantejat amb claredat des del primer moment i el mecanisme dramàtic funciona amb precisió matemàtica. La idea de relacionar educació, física, desigualtat social i política és intel·ligent i està resolta amb una notable habilitat narrativa. L’obra manté un bon ritme durant els seus poc més de noranta minuts, combina humor i reflexió amb naturalitat i sap dosificar la informació perquè l’interès no decaigui.
La direcció de Nelson Valente reforça totes aquestes virtuts. La posada en escena és precisa, dinàmica i plena d’energia. Tot sembla fluir amb una aparent facilitat que només s’aconsegueix després d’una direcció rigorosa. També el treball actoral contribueix decisivament al bon funcionament del conjunt. És evident que els intèrprets gaudeixen dels seus personatges i aquesta complicitat es transmet a la platea.
Entre tots ells, destaca Max Vilarrasa, que continua consolidant-se com una de les presències joves més prometedores dels escenaris barcelonins. El seu treball combina naturalitat, carisma i una energia molt ben calibrada. Lua Amat i Sara Diego també completen unes actuacions espectaculars, sense desmerèixer cap dels altres membres de l’elenc.
Tot funciona. Potser massa. Perquè hi ha una sensació que acompanya tota la funció: l’obra està construïda, en totes i cadascuna de les seves capes, amb un objectiu prioritari: agradar.
No hi ha res de dolent en això. El teatre també necessita espectacles populars, accessibles i capaços d’omplir sales. I Primera llei de Newton està perfectament preparat per fer-ho. No costa gens imaginar-se’l convertit en un dels grans èxits de la temporada. Les felicitacions van per avançat.
Ara bé, també és legítim preguntar-se què passa quan l’entreteniment es converteix en la prioritat. Perquè el text posa damunt la taula qüestions enormement suggeridores: el sistema educatiu, els condicionants socials, l’ètica, la responsabilitat política, els prejudicis de classe, la construcció de les oportunitats… Però cap d’aquests temes acaba adquirint la profunditat que promet el seu plantejament inicial. L’obra prefereix expandir-los abans que aprofundir-hi. Acumula idees més que no pas les desenvolupa. Prioritza el gag, el ritme i l’efectivitat teatral per damunt de la recerca d’una mirada nova o d’un discurs artístic que incomodi.
I és aquí on apareix una certa contradicció. Una obra que denuncia els prejudicis socials acaba construint alguns dels seus personatges des del mateix mecanisme que critica. Especialment la Blanca i la mare de l’Izan apareixen dibuixades des d’uns clixés molt marcats: una representa caricaturescament una determinada mirada sobre les classes benestants; l’altra, una visió igualment estereotipada de determinats barris i realitats socials. Mentre el text defensa la necessitat de qüestionar les etiquetes, la dramatúrgia acaba recorrent-hi per construir l’humor i facilitar la identificació del públic.
És una decisió perfectament legítima des del punt de vista de l’eficàcia dramàtica. Però també limita la complexitat humana dels personatges. I és una llàstima, perquè sota aquesta arquitectura tan ben construïda hi havia espai per anar més enllà. Per oferir-nos éssers humans menys previsibles, més contradictoris, més subtils. Més reals.
Primera llei de Newton és un espectacle excel·lentment executat. Divertit, intel·ligent, àgil i profundament eficaç. Un magnífic exemple de teatre popular contemporani. Però també deixa la sensació que, en la seva voluntat de complaure, renuncia a arribar allà on el millor teatre pot dur-nos: aquell lloc incòmode on les certeses s’esquerden, els personatges deixen de ser reconeixibles i el públic surt del teatre havent rigut… però també havent descobert alguna cosa nova sobre el món i sobre un mateix.