Poques autores ocupen un lloc tan singular dins del teatre català contemporani com Lluïsa Cunillé. Any rere any, les seves obres tornen a les cartelleres dels principals teatres del país amb una fidelitat gairebé litúrgica. És, probablement, una de les dramaturgues catalanes vives més representades. I aquest humil espectador continua preguntant-se, temporada rere temporada, què explica exactament aquest fenomen.
No es tracta, evidentment, de posar en dubte el seu prestigi. La seva dramatúrgia ha construït una veu absolutament reconeixible: diàlegs aparentment anodins, personatges que orbiten al voltant d’alguna cosa que mai acaba de revelar-se, conflictes insinuats més que exposats, una narrativa feta de silencis, absències i desviacions.
La Ruta —la proposta que la companyia La Ruta 40 ha escollit per celebrar al Teatre Akadèmia el seu 15è any sobre els escenaris— respon fidelment a aquest univers. Fins i tot podria dir-se que és un dels seus textos més accessibles. Hi intuïm històries, encara que difícilment hi reconeixem un argument en el sentit clàssic del terme. Hi ha personatges que apareixen i desapareixen, promeses de conflictes que no acaben de cuallar, converses que semblen apuntar cap a un lloc i immediatament se’n desvien, situacions que prometen un desenvolupament dramàtic que mai arriba.
Després de la funció vaig tenir l’oportunitat d’assistir al col·loqui amb Xavier Albertí, un dels grans còmplices artístics de Cunillé, i la directora del muntatge, Carlota Subirós. I gràcies a les seves explicacions vaig entendre una de les claus de la seva dramatúrgia.
Aquells elements que aparentment queden penjats —com l’amenaça de mort que sembla rebre un dels protagonistes i que mai no acaba tenint una conseqüència narrativa clara— no són oblits ni debilitats estructurals. Són decisions deliberades. Cunillé obre portes que no vol tancar perquè considera que aquesta proliferació de línies inacabades expandeix el sentit de l’obra, l’eleva cap a un espai d’abstracció i permet que sigui l’espectador qui construeixi els ponts, les connexions i, en última instància, la seva pròpia història.
És una concepció dramatúrgica perfectament legítima. Tanmateix, no puc evitar recordar aquella màxima atribuïda a David Mamet segons la qual mai no s’hauria d’introduir un element dins d’una obra que no sigui essencial per al desenvolupament de la història.
He vist obres construïdes des d’aquesta mateixa obertura formal que proposa Cunillé que m’han commogut profundament. Peces capaces d’abandonar la narració convencional per arribar a una veritat emocional molt més gran.
En aquesta ocasió, tanmateix, durant la funció, vaig experimentar bàsicament una intensa activitat cerebral. Vaig especular. Vaig intentar establir relacions. Vaig buscar significats ocults. Vaig reconstruir possibles lectures. Però en cap moment vaig sentir que alguna cosa m’emocionés, em trasbalsés o em revelés una nova mirada sobre el món.
Hi havia pensament.
Hi havia arquitectura dramatúrgica.
Hi havia una enorme invitació a interpretar.
Però no hi havia commoció.
Potser encara no he arribat a aquella maduresa personal, vital o teatral que em permeti accedir plenament al nivell de sofisticació que molts atribueixen a la dramatúrgia de Lluïsa Cunillé. És una possibilitat que assumeixo sense cap ironia.
Perquè el teatre, com qualsevol altre art, també consisteix a reconèixer els propis límits com a espectador. Per això continuaré tornant a les seves obres. Continuaré intentant entendre aquest univers que tants creadors, directors i programadors consideren fascinant. Confiant que algun dia, entre tanta intel·ligència, tanta abstracció i tanta obertura, aparegui també aquell misteriós instant en què el teatre deixa de ser una brillant construcció mental per convertir-se, simplement, en una experiència humana.