“Lo bueno y breve…»
Hi ha obres que neixen amb una ambició colossal. L’Albada, que aquests dies es pot veure a La Biblioteca dins del Festival Grec de Barcelona, n’és un exemple. Més de tres hores i mitja de representació —pausa inclosa— anuncien una proposta que aspira a construir un gran fresc històric i emocional. Les dimensions del projecte, la voluntat de travessar dècades de la història recent i la seva estructura fragmentada evoquen peces com Incendis (Wajdi Mouawad), una de les grans referències del teatre contemporani quan es tracta de reconstruir els fragments dispersos d’una memòria devastada per la violència.
I és precisament aquest referent el que acaba pesant massa sobre la proposta. L’obra de Jaume Viñas imagina una història que connecta la Guerra Civil espanyola amb els Jocs Olímpics de Barcelona a través del personatge de l’Alba, una dona que madura alimentada pel buit i la ràbia que deixen uns pares desapareguts entre la boira dels afusellaments i els silencis de la postguerra. Diverses fonts han assenyalat que el text conté traces autobiogràfiques de l’autor, que no va arribar a conèixer les seves àvies. A partir d’aquesta absència íntima, Viñas construeix una ficció que pretén —potser— retre homenatge als milers d’orfes que va deixar aquella tragèdia col·lectiva.
La dramatúrgia opta per una estructura de salts constants endavant i enrere en el temps. Una decisió probablement orientada a enriquir la narració i augmentar la complexitat del relat. Tanmateix, l’efecte és sovint el contrari. El continu anar i venir cronològic dificulta el seguiment de la història sense que aquesta fragmentació aporti una intensitat dramàtica equivalent.
Els personatges rarament escapen d’una forta condició estereotipada. Les seves motivacions apareixen simplificades i de forma excessivament explícita; moltes de les rèpliques semblen escrites amb la tendra voluntat d’oferir-nos la gran frase memorable (quan allò memorable sorgeix, potser, d’explicar quelcom de molt gran de la manera més simple i humil). Com passa sovint amb la majoria de blockbusters nord-americans, la persecució de la frase èpica acaba generant distància i desconfiança.
Tampoc la direcció contribueix a compensar aquestes limitacions. Bona part de les escenes s’instal·len en un registre marcadament melodramàtic, en una història que ja és, per ella mateixa, profundament dramàtica.
Quan, després de més de tres hores de funció, la protagonista resumeix el recorregut vital que acabem de presenciar, la sensació és que el tàndem dramatúrgia-direcció torna a desconfiar del públic. És un epíleg redundant que allarga innecessàriament una funció que ja havia superat de llarg el seu punt òptim.
I més enllà de la pròpia obra, emergeix una pregunta sobre el mateix Grec. Aquest 2026 coincideix el cinquantè aniversari del festival amb una significativa presència de muntatges dedicats a la Guerra Civil i les seves conseqüències. És evident que aquesta etapa continua oferint matèria artística inesgotable i que la seva memòria mereix ser preservada. Però també és inevitable recordar que aquesta mateixa programació reivindicava, en la seva presentació, una mirada cap al futur, allunyada de les efemèrides i dels exercicis commemoratius.
Costa no preguntar-se, doncs, on són les grans propostes que afrontin els conflictes que ja condicionen el nostre present: els nous tecnosistemes socials, la irrupció de la intel·ligència artificial en tots els àmbits de la vida, la crisi climàtica que aquests mateixos dies de festival es manifesta amb una intensitat cada vegada més preocupant, la precarització de les relacions humanes dins la societat digital o les noves formes de desigualtat.
Potser el teatre no ha de triar entre memòria i present. Però sí que hauria de preguntar-se, en cada moment històric, quines històries necessiten ser explicades amb més urgència. L’Albada és un projecte honest, immens i profundament respectuós amb la memòria de les víctimes de la Guerra Civil. Però la seva ambició formal acaba pesant més que no pas emocionant. I mentre l’obra mira insistentment cap enrere, un no pot evitar pensar que hi ha també moltes tragèdies contemporànies esperant, encara, que algú les converteixi en teatre.