Una història singular dins la memòria històrica
En els darrers anys, el teatre català ha dedicat una atenció constant a la recuperació de la memòria històrica. La Guerra Civil, la repressió franquista, les fosses comunes i els desapareguts han generat un nombre considerable de propostes escèniques que han contribuït a reparar, des de l’art, dècades de silenci institucional. En aquest context arriba Avi, et trauré d’aquí, que aquests dies es representa a la Sala Atrium, dins del Festival Grec.
L’espectacle adapta el llibre homònim de Joan Pinyol, nét del protagonista real dels fets que s’hi expliquen. Pinyol va convertir una història familiar en una investigació sobre una de les operacions més insòlites de la dictadura franquista: el trasllat de milers de restes humanes al Valle de los Caídos, sovint sense coneixement ni consentiment de les famílies. El cas del seu avi esdevé així la porta d’entrada a un episodi històric tan poc conegut com inquietant.
I és precisament aquí on l’espectacle troba la seva principal virtut. Perquè, inevitablement, apareix la pregunta: cal un altre espectacle sobre la Guerra Civil? Un altre sobre la memòria històrica? Un altre sobre les fosses comunes? La resposta, en aquest cas, és més matisada que en altres ocasions.
Avi, et trauré d’aquí no centra el seu interès en les fosses comunes pròpiament dites, sinó en una història molt més singular: el destí posterior d’alguns dels seus morts. Aquest episodi dels trasllats al Valle de los Caídos continua sent desconegut per a bona part de la societat i aporta una perspectiva nova sobre una realitat que semblava àmpliament explorada. Només per aquest descobriment, per aquesta petita però significativa esquerda dins del relat oficial de la memòria històrica, la proposta ja justifica plenament la seva existència.
Escènicament, el muntatge demostra una notable sensibilitat. La posada en escena és acurada, elegant i visualment imaginativa. Amb pocs elements aconsegueix transitar per diferents espais, temps i atmosferes sense perdre mai la claredat narrativa.
També el treball interpretatiu resulta molt sòlid. Els intèrprets construeixen les diferents situacions amb precisió, delicadesa i una contenció molt adequada al material. No hi ha excés melodramàtic ni temptació de convertir el dolor en espectacle. Hi ha escolta, sensibilitat i una voluntat constant de posar la història per davant dels actors.
Potser Avi, et trauré d’aquí no revoluciona els llenguatges escènics ni redefineix el teatre documental. La seva força resideix en rescatar un episodi pràcticament desconegut de la història recent i recordar-nos que la memòria encara conté zones d’ombra que mereixen ser il·luminades.
En un panorama on la Guerra Civil corre el risc de convertir-se en un tema reiterat, aquesta proposta aconsegueix trobar un angle propi, una història concreta i profundament humana que aporta una mirada nova sobre una ferida que encara no ha acabat de cicatritzar.
I això, avui, ja és molt.