Ricard de 3r / Ricard 111: el valor del silenci

Ricard de 3r, de Gerard Guix, va ser un espectacle que va deixar una esquerda al panorama teatral de la dècada passada. La peça va sorprendre per la maduresa de la seva proposta formal i per la valentia d’un jove dramaturg que s’atrevia a explicar una història d’una manera poc habitual.

Durant els primers quinze o vint minuts pràcticament no hi havia text. El públic assistia, gairebé com un voyeur, a la intimitat d’un adolescent. Observàvem els seus gestos, les seves rutines, les seves petites obsessions quotidianes, les repeticions que defineixen el seu món interior. Era un teatre profundament simbòlic, construït a partir de l’acció molt més que no pas de la paraula.

Sense necessitat de grans discursos, Guix dibuixava un retrat intern d’una enorme precisió. Vam conèixer en Ricard molt abans que obrís la boca. Potser millor del que l’haguéssim conegut si s’hagués explicat a si mateix, des del primer minut.

Quan finalment apareixia la paraula, aquesta tampoc no era del tot seva. Ricard —com tants adolescents avui dia— parlava poc. Recitava, però, fragments del Ricard III de Shakespeare: un personatge amb qui s’identificava perquè també se sentia jutjat, rebutjat i expulsat del món.

Així és com Guix construïa lentament un monstre. Un monstre contemporani. Un d’aquells adolescents que, periòdicament, apareixen a les notícies després d’entrar armats al seu institut i disparar contra professors i companys.

L’obra, en realitat, mai no va pretendre explicar-nos exhaustivament per què Ricard acabava cometent aquell crim. Hi apareixien alguns episodis —un abús sexual, un fracàs sentimental—, però Guix és prou intel·ligent per no convertir-los en una explicació causal. Sap perfectament que milions de persones han patit experiències semblants sense convertir-se mai en assassins.

I és precisament aquesta absència d’explicació la que convertia Ricard de 3r en una obra poderosa. Perquè el misteri continua existint. Perquè l’espectador no pot refugiar-se en una resposta tranquil·litzadora. Perquè, en algun lloc d’aquella ràbia, d’aquell sentiment d’aïllament i d’expulsió del món, tots hi podem reconèixer alguna cosa de nosaltres mateixos.

Deu anys després, la Sala Beckett, dins del Festival Grec de Barcelona, recupera aquella peça i la presenta al costat de la seva continuació: Ricard 111.

La idea és magnífica. Retrobar aquell Ricard deu anys més tard, ara empresonat, afrontant l’onzè any d’una condemna de cent onze, té una enorme força dramàtica.

També és un encert recuperar Quim Àvila, que interpreta aquell Ricard adolescent, una dècada després. I encara ho és més descobrir el treball del jove Brandon Caritg, que assumeix el paper del nou Ricard adolescent. Sorprèn la semblança física entre tots dos, però sobretot la coherència interpretativa que aconsegueixen construir. Costa imaginar una millor manera de fer conviure el mateix personatge en dues etapes vitals diferents.

El problema arriba amb la dramatúrgia de la segona part. Guix manté bona part de l’aposta formal del muntatge original. Continua confiant en els silencis, en el gest, en la construcció visual i en la capacitat del cos per explicar allò que les paraules sovint espatllen.

Però aquesta vegada les paraules acaben imposant-se, potser massa. El Ricard adult explica constantment què sent. Analitza el seu passat. Reflexiona sobre les seves emocions. Fins i tot acaba oferint una lectura del crim molt pròxima als discursos habituals sobre la malaltia mental.

I és aquí on, al meu entendre, la proposta perd bona part de la seva força. Perquè Ricard de 3r no ens demanava justificar el criminal. Ens demanava entendre’l. Quan una obra evita donar una explicació definitiva, obliga l’espectador a buscar-la dins seu. Ens descobrim compartint, encara que sigui en una escala menor, aquella ràbia, aquella solitud, aquella sensació de no encaixar.

En canvi, quan el personatge queda encapsulat dins una explicació mèdica, psicològica o social, l’espectador troba una sortida molt còmoda: “Jo no estic malalt.” “Això no em pot passar a mi.” I, en aquest mateix instant, desapareix tota possibilitat d’identificació.

Guix perd una oportunitat extraordinària per continuar explorant aquella neurosi que, en graus diversos, travessa qualsevol ésser humà. Per investigar el malestar, la frustració i el desarrelament que caracteritzen una part important del jovent contemporani sense necessitat d’etiquetar-los clínicament.

En lloc d’això, la seqüela sembla optar per un terreny més segur, més explicatiu, més pròxim al discurs socialment acceptat… quan allò que feia excepcional Ricard de 3r era precisament la seva negativa a oferir respostes senzilles.

Ricard 111 és una continuació intel·ligent, ben interpretada i formalment coherent. Però, com passa sovint amb les segones parts, acaba restant misteri a l’original. I el misteri és, probablement, la matèria primera del millor teatre.

Les grans obres no són les que expliquen més. Són les que deixen més espai perquè l’espectador construeixi la seva pròpia veritat.