Deu anys de “duende”
Hi ha espectacles que neixen per ocupar una temporada i desapareixen. I d’altres que, resistint-se a la lògica del mercat, es converteixen en clàssics. Federico García, com la figura a qui fa referència espectacle i títol, pertany a aquesta segona categoria.
Concebut i protagonitzat per Pep Tosar, l’espectacle va veure la llum al 2015, en el marc del Festival Grec, iniciant una trajectòria excepcional que l’ha portat a recórrer nombrosos escenaris durant més d’una dècada. En un ecosistema teatral dominat per la novetat permanent, per la necessitat de renovar constantment les cartelleres i pels cicles de consum cada vegada més accelerats, és tan insòlit com lloable trobar un espectacle que continuï viu deu anys després de la seva estrena.
I la pregunta és inevitable: per què? La resposta és senzilla. Perquè Federico García és una joia, defensada i polida incansablement pel seu creador, Tosar.
Vivim en una època en què la literatura sembla perdre espai davant dels nous dispositius d’atenció. Les xarxes socials, els telèfons mòbils i, més recentment, la IA, competeixen per ocupar un territori que durant segles ha pertangut als llibres, a la lectura i a la paraula escrita. Precisament per això resulta més necessari que mai reivindicar figures com Lorca.
Lorca no és només un dels grans noms de la literatura espanyola. És un dels grans noms de la literatura universal. Poeta, dramaturg, músic, conferenciant, creador d’una sensibilitat artística irrepetible, Federico pertany a aquella categoria reduïda d’autors que podrien competir perfectament en unes olimpíades de figures literàries de tots els temps. El seu llegat continua essent immens. La seva influència, inqüestionable.
Després, malauradament, hi ha la raó que converteix aquest espectacle en una necessitat: la seva mort. La trajectòria artística de Lorca no va concloure: va ser interrompuda. Brutalment. Assassinat pels feixistes durant els primers compassos de la Guerra Civil, la seva desaparició continua sent una de les grans ferides culturals de la història espanyola. Recordar-lo no és una posició ideològica; és una obligació moral, històrica i artística.
Federico García (l’espectacle) entén perfectament aquestes tres dimensions. I ho fa sense convertir-se en una lliçó d’història ni en una conferència dramatitzada. L’espectacle és, per damunt de tot, una celebració. De la paraula, de la música, del flamenc i de la capacitat de l’art per mantenir viu allò que la barbàrie va voler destruir.
Tot el conjunt artístic assoleix un nivell extraordinari. Cada intèrpret —cante, guitarra, cajón, ball i veu— ens regala un treball que frega allò sublim. Tot està al servei de la poesia lorquiana, de la seva musicalitat i del seu univers emocional.
Al centre de tot hi trobem Pep Tosar, que assumeix la doble funció de guia i narrador. La seva presència escènica és serena, intel·ligent i generosa. Tosar actua com a mediador entre el poeta i nosaltres, regalant-nos una feina magistral. Fins i tot en els moments més lleugers, com la inesperada paròdia de Salvador Dalí, resolta amb discreció i humor, però celebrada per una platea que entén que també hi ha espai per al joc dins del record i la ràbia.
Deu anys després de la seva estrena, Federico García (l’espectacle) continua demostrant una vitalitat admirable. Potser perquè parla d’un home irrepetible. Potser perquè ens recorda fins a quin punt la cultura pot ser vulnerable davant de la intolerància. Potser perquè ens obliga a defensar la literatura en un moment en què sembla més fràgil que mai. O potser, senzillament, perquè és un espectacle magnífic.
Sigui quina sigui la raó, la conclusió és inequívoca: mentre continuï en cartell al Teatre Raval (finals de juliol), no hi ha excusa.