Cinta Paloma Vila

Amb una població cada vegada més envellida, és freqüent —natural, fins i tot— que els adults de mitjana edat tinguin al càrrec, com a mínim, d’una persona gran: pares, sogres, avis, tiets… Algú podria al·legar, amb raó, que això ja passava fa dècades. La semblança entre llavors i ara és que aquesta feina recau majoritàriament sobre les dones; la diferència, que avui la societat obliga a tirar endavant la vida laboral invisibilitzant gairebé per complet una situació que no només suposa una càrrega física, temporal i econòmica, sinó sobretot un desgast emocional. Lali Symon, escrita i dirigida per Sergi Belbel, se situa en aquest escenari. Metafòricament, perquè la protagonista (Emma Vilarasau) és una monologuista còmica d’èxit que diu les veritats […]

La Chispa és el nom d’un personatge que no apareix mai en escena però que basteix el fil conductor de l’espectacle. La Chispa, en cursiva, és un còmic no pas pensat per ser llegit, sinó per ser vist. Amb dramatúrgia de Marc Angelet i direcció d’Ana Pérez García i Iban Beltran, el muntatge transporta l’espectador unes dècades enrere i el fa partícip d’una aventura entretinguda de poc més d’una hora. Sebastià Brosa és el responsable d’una escenografia detallista que converteix la sala en una botiga de còmics molt ben reeixida (les cortines multicolor, els cartells de les lleixes, les miniatures i les tasses arreu, etc.), Aquesta és la base per a la immersió que aconsegueixen generar els quatre protagonistes, interpretats […]

Ja ho deia, Brossa, que l’argument podia fer nosa. La setena porta no té un fil narratiu que cusi totes i cadascuna de les escenes, però sí que compta amb bones interpretacions, un missatge potent i una escenografia molt lluïda. A partir de textos del polifacètic artista Joan Brossa i amb dramatúrgia de Laura Aubert, la companyia Els Pirates Teatre presenta aquest espectacle que atrapa i juga amb l’espectador. Una oficina del tot ordenada i la porta d’un ascensor molt actiu acullen els personatges principals de l’obra (tres secretàries i un conserge) durant una jornada laboral que aparentment és ben quotidiana. Amb poques paraules se’ns fa entendre que les treballadores esperen, aquell dia concret, un reconeixement que els ha de […]

Les generacions més joves ens sentim, sovint, atrapades entre el sistema que han dissenyat aquelles que ens han precedit i les idees «modernes» que ens arriben sense referents ni experiències, mancades de la possibilitat que se’ns puguin donar consells al respecte. La companyia Unter den Linden presenta Aprendre a nedar, dirigit per Oriol Morales, que reflexiona al voltant d’aquesta desorientació, de la desubicació a pesar de la recerca constant i malgrat l’honestedat per mantenir-nos fidels als que pensem que són els nostres principis. Al contrari de la psicologia dels tres personatges que en formen part, l’argument de l’espectacle és aparentment senzill: el Pep (Òscar Castellví) i la Feli (Maria Bosom) estan casats i s’estimen, però ella s’enamora de la Lil […]

Avui dia el panorama social és, per sort, molt més divers que fa uns anys. La situació provoca un xoc generacional —i no només generacional— que, en el millor dels casos, es pretén maquillar per quedar bé de cara a la galeria. Tot i això, quan aquesta realitat es fa present en el nucli familiar, les aparences se solen esfumar ràpidament: comentaris fets fora de lloc, incapacitat de normalitzar situacions, patiment pel rebuig extern, etc. Família (im)possible comença quan l’única filla (Ariadna Llobet) d’un matrimoni encara prou jove presenta la seva parella als pares (Dolo Beltran i Jordi Andújar): un noi, hetero i trans (Ian Bermúdez). Entre cançó i cançó i amb gags d’humor per a tots els públics, sembla […]