Ricard Farré i Arnau Puig s’han atrevit a escriure una comèdia que, basada en fets reals, transporta l’espectador fins a un moment privilegiat de la història moderna: el París de finals del segle XVIII. Els dos dramaturgs s’encarreguen de mostrar en escena que el poble viu en unes condicions de misèria insostenibles que, amb el detonant de l’«assumpte del collar», d’un valor aproximat de vint-i-tres milions d’euros, acabaran desembocant en la fonamental Revolució Francesa.
El principal al·licient d’El collar de la reina, ben dirigit per Adrià Aubert i Carla Coll, és la versatilitat dels dos únics actors del muntatge. Amb un ritme admirablement actiu i unes interpretacions ben emmotllades, Marta Pérez i Arnau Puig donen vida a més d’una desena de personatges: Maria Antonieta, el cardenal de Rohan, la comtessa de Lamotte i el seu ajudant, els joiers Boehmer, els dos parisencs empobrits, un vident italià (desdoblat), etc. Fins i tot hi ha una picada d’ullet als Borbons!
La practicitat de l’escenografia, senzilla però eficient, es fa especialment palesa en l’última escena, en la qual apareixen amb fluïdesa molts dels personatges presentats durant l’obra. Un moment lluït que exposa l’essència d’un espectacle que, malgrat l’ambició de teatralitzar una anècdota tan sucosa com el del collaret de la reina —que ja havia donat peu a diverses peces de ficció, però encara no a casa nostra—, no aconsegueix arrencar al públic tantes rialles com voldria.