Com ens recorda qui ens recorda? Quant de temps es pot mantenir viu un record? Diuen que cada vegada que recordem alguna cosa, la nostra memòria hi introdueix canvis. I què passa quan s’ha de recordar algú? Igual que pràcticament tot, la pròpia percepció d’un mateix varia al llarg de la vida, i pot distar encara més de la manera com ens veuen els altres. En un procés de dol, el silenci estalvia patiment? Potser a curt termini, però segurament no més enllà.
Aquest és l’estil de preguntes i reflexions que planteja La vida suspesa, el primer text de la dramaturga Lucia Calamaro (Roma, 1969) que es representa a Catalunya, amb una bona traducció de Carles Fernández. Es tracta d’una producció del Teatre Tantarantana dirigida per Roberto Romei que compta amb les interpretacions notables de tres actors —Vanessa Segura, Jacob Torres i Júlia Morella— que prenen els seus noms reals per als personatges a qui donen vida. Són, respectivament, una parella i la seva filla que s’enfronten de cara amb la mort.
L’obra fluctua entre el present, amb el fantasma de la Vanessa ben viu, el passat, amb records de tota mena, i el futur, amb les conseqüències d’un determinat tractament del dol. Si bé el punt de partida i l’enfocament singular del tema generen interès, el text no aconsegueix ser emotiu. I la direcció, malgrat els esforços de moviment, els diversos trencaments de la quarta paret i els tocs de música italiana, no ho arriba a pal·liar. Això sí, es tracta d’un muntatge original i útil per pensar sobre un tema inevitable.