Cinta Paloma Vila

La pèrdua de memòria —però aquí no parlem de la individual, sinó de la col·lectiva— és una realitat humana que, sigui positiva o negativa, va deixant empremta a mesura que avança el temps. L’esforç que fan persones ben diverses per intentar atenuar aquest oblit és, per a qui té ganes de recordar, admirable. Especialment si ho aconsegueixen amb la bellesa narrativa de Batec (una trilogia), escrit per la mallorquina Catalina Inès Florit en aquest text format per tres peces breus representatives de les històries vitals de les dones d’una generació. La mateixa autora i el menorquí Àlvar Triay coprotagonitzen aquest espectacle de petit format que dirigeix Jaume Madaula a partir d’una escenografia cúbica que simplement apuntala la base física de […]

David Selvas està agafant gust i rodatge a dirigir textos reconeguts —clàssics?— i, tot i que La meravellosa família Hardwickeno és un Txékhov, el dramaturg Christopher Durang va aconseguir mantenir l’aura d’aquells espectacles que li serviren d’inspiració. Tant la traducció de Cristina Genebat com els encerts en la banda sonora i en el vestuari ajuden a preservar l’imaginari col·lectiu txekhovià acompanyant aquest text estrenat l’any 2012 amb el títol Vanya and Sonia and Masha and Spike. La Sonia (Carme Pla), el Vània (Albert Ribalta), la Cassandra (Lide Uranga), la Masha (Marta Pérez), l’Spike (Alejandro Bordanove) i la Nina (Paula Jornet) donen vida al muntatge. Podem oblidar-nos dels noms dels personatges perquè ens hi sentirem identificats igualment: adonar-se que el temps […]

Un personatge, dues bones actrius; un escenari, poca definició temporal; una història, emocions gairebé universals. Amb direcció i dramatúrgia de Queralt Riera, l’espectacle va guanyar el 47è Premi Octubre de Teatre Pere Capellà, la Beca Odisseu 2018 i va quedar finalista al Quim Masó 2018. L’amor (no és per a mi, va dir Medea) és la vida d’una dona —identificable sens dubte amb el mite grec al qual ret homenatge— marcada pels episodis de més potència i absència amorosa que, al cap i a la fi, n’acaben determinant el destí. El text de Riera destaca pel to poètic amb què dona veu al personatge que interpreten a mitges Rosa Cadafalch i Patrícia Mendoza: no és que l’amor no estigués fet […]

Acostar el teatre al públic jove és una tasca difícil de la qual hom no atura de lamentar-se, però fer arribar els clàssics al jovent amb muntatges de qualitat per a tots els públics és encara més complicat. La darrera producció de La Brutal, Romeu i Julieta, se’n surt, i tot fa pensar tindrà èxit: el muntatge, dirigit per David Selvas, s’emporta aplaudiments espontanis dels espectadors fins i tot abans del final. I el repartiment, enèrgic, s’entrega per «reviure la història d’amor més famosa de tots els temps» que, malgrat fer bandera d’una perspectiva «poc romàntica», sí que manté la potència romàntica del sentit més etimològic del terme. L’espectacle es farceix, a l’inici, de tocs còmics i moderns que dinamitzen […]

En un moment de L’oreneta, cap al desenllaç, hi ha un tema de discussió que sobrevola l’ambient: entre les persones, què ens fa diferents les unes de les altres? Compartim tantes coses però alhora ens sentim tan diversos que ens cal aturar-nos i pensar si realment hi ha alguna diferència entre nosaltres. Malgrat potser no tenir del tot clara la resposta, hi ha un tema per excel·lència que embolcalla la vida humana i que, per tant, crea un fil d’unió: l’amor. L’èxit de crítica i públic que té el text de Guillem Clua (i que ja ha tingut abans en d’altres països) recau, justament, en la universalitat de l’amor, entès en el sentit més ampli del terme; tots el coneixem, […]