Cinta Paloma Vila

Un personatge, dues bones actrius; un escenari, poca definició temporal; una història, emocions gairebé universals. Amb direcció i dramatúrgia de Queralt Riera, l’espectacle va guanyar el 47è Premi Octubre de Teatre Pere Capellà, la Beca Odisseu 2018 i va quedar finalista al Quim Masó 2018. L’amor (no és per a mi, va dir Medea) és la vida d’una dona —identificable sens dubte amb el mite grec al qual ret homenatge— marcada pels episodis de més potència i absència amorosa que, al cap i a la fi, n’acaben determinant el destí. El text de Riera destaca pel to poètic amb què dona veu al personatge que interpreten a mitges Rosa Cadafalch i Patrícia Mendoza: no és que l’amor no estigués fet […]

Acostar el teatre al públic jove és una tasca difícil de la qual hom no atura de lamentar-se, però fer arribar els clàssics al jovent amb muntatges de qualitat per a tots els públics és encara més complicat. La darrera producció de La Brutal, Romeu i Julieta, se’n surt, i tot fa pensar tindrà èxit: el muntatge, dirigit per David Selvas, s’emporta aplaudiments espontanis dels espectadors fins i tot abans del final. I el repartiment, enèrgic, s’entrega per «reviure la història d’amor més famosa de tots els temps» que, malgrat fer bandera d’una perspectiva «poc romàntica», sí que manté la potència romàntica del sentit més etimològic del terme. L’espectacle es farceix, a l’inici, de tocs còmics i moderns que dinamitzen […]

En un moment de L’oreneta, cap al desenllaç, hi ha un tema de discussió que sobrevola l’ambient: entre les persones, què ens fa diferents les unes de les altres? Compartim tantes coses però alhora ens sentim tan diversos que ens cal aturar-nos i pensar si realment hi ha alguna diferència entre nosaltres. Malgrat potser no tenir del tot clara la resposta, hi ha un tema per excel·lència que embolcalla la vida humana i que, per tant, crea un fil d’unió: l’amor. L’èxit de crítica i públic que té el text de Guillem Clua (i que ja ha tingut abans en d’altres països) recau, justament, en la universalitat de l’amor, entès en el sentit més ampli del terme; tots el coneixem, […]

L’acció d’El Palmeral se situa a al-Àndalus al segle XI però, en realitat, aquesta qüestió espacial i temporal és simplement una informació de context i no hauria de ser protagonista. El que sí que caldria que ho fos és el teló de fons: un enamorament que, en comptes de ser explicat des d’un sol punt de vista, intenta explorar i mostrar totes les arestes pròpies de la complexitat de les relacions humanes. L’espectador té la sensació que el muntatge, més que per una sola peça, està compost per sis monòlegs no del tot equilibrats a nivell interpretatiu. Però si bé el punt dèbil és la poca interacció entre els actors al llarg de tota la funció, els soliloquis permeten l’expressió […]

L’amor és meravellós, i tant! Però les relacions sentimentals passen per moltes fases més enllà de l’enamorament, i aquesta és la premissa d’on parteix Elles s’estimen, una adaptació d’Edu Pericas —també director del muntatge— a partir de tres comèdies franceses escrites per Muriel Robin i Pierre Palmade (Ils s’aiment, 1996; Ils se sont aimés, 2001; Ils se re-aiment, 2012). La funció comença amb un casament en què se’ns presenten els personatges protagonistes, interpretades amb entusiasme per Meritxell Huertas i Maria Garrido, amb els quals el públic conviurà a ritme de time lapse durant noranta minuts. Les dues actrius fan una bona feina de canvis de registre per mantenir el ritme i l’activitat del text, que és divertit però no brillant, […]