Cinta Paloma Vila

Ja ho deia, Brossa, que l’argument podia fer nosa. La setena porta no té un fil narratiu que cusi totes i cadascuna de les escenes, però sí que compta amb bones interpretacions, un missatge potent i una escenografia molt lluïda. A partir de textos del polifacètic artista Joan Brossa i amb dramatúrgia de Laura Aubert, la companyia Els Pirates Teatre presenta aquest espectacle que atrapa i juga amb l’espectador. Una oficina del tot ordenada i la porta d’un ascensor molt actiu acullen els personatges principals de l’obra (tres secretàries i un conserge) durant una jornada laboral que aparentment és ben quotidiana. Amb poques paraules se’ns fa entendre que les treballadores esperen, aquell dia concret, un reconeixement que els ha de […]

Les generacions més joves ens sentim, sovint, atrapades entre el sistema que han dissenyat aquelles que ens han precedit i les idees «modernes» que ens arriben sense referents ni experiències, mancades de la possibilitat que se’ns puguin donar consells al respecte. La companyia Unter den Linden presenta Aprendre a nedar, dirigit per Oriol Morales, que reflexiona al voltant d’aquesta desorientació, de la desubicació a pesar de la recerca constant i malgrat l’honestedat per mantenir-nos fidels als que pensem que són els nostres principis. Al contrari de la psicologia dels tres personatges que en formen part, l’argument de l’espectacle és aparentment senzill: el Pep (Òscar Castellví) i la Feli (Maria Bosom) estan casats i s’estimen, però ella s’enamora de la Lil […]

Avui dia el panorama social és, per sort, molt més divers que fa uns anys. La situació provoca un xoc generacional —i no només generacional— que, en el millor dels casos, es pretén maquillar per quedar bé de cara a la galeria. Tot i això, quan aquesta realitat es fa present en el nucli familiar, les aparences se solen esfumar ràpidament: comentaris fets fora de lloc, incapacitat de normalitzar situacions, patiment pel rebuig extern, etc. Família (im)possible comença quan l’única filla (Ariadna Llobet) d’un matrimoni encara prou jove presenta la seva parella als pares (Dolo Beltran i Jordi Andújar): un noi, hetero i trans (Ian Bermúdez). Entre cançó i cançó i amb gags d’humor per a tots els públics, sembla […]

Les contradiccions humanes, els papers vitals secundaris, les hipocresies de la societat i la reclosa de certes emocions són temes que es col·loquen, molt ben posats, sobre l’escenari. Una actriu, sola en escena, es despulla interpretant un personatge poc definit a partir d’un text extremadament poètic i emocional i, en certs moments, també abstracte i enigmàtic. La segona millor, escrita a quatre mans per Berta Giraut —protagonista del monòleg, amb una interpretació molt destacable— i Ester Villamor —directora del muntatge, d’una delicadesa corprenedora—, és el projecte guanyador de la Beca Odisseu Eòlia i+D 2021. Un espectacle íntim de forma i de contingut que ens transporta, tant literalment com metafòricament, al soterrani de la quotidianitat. «Jo volia treballar de, no ser. […]

Dagoll Dagom és el referent per antonomàsia dels musicals en català i, després de L’alegria que passa, el sector i la societat quedaran orfes d’una companyia teatral amb gairebé cinquanta anys de trajectòria, que es diu aviat. Se’ns fa impossible d’imaginar que l’any 2024 no tinguem el Mar i cel amb què ja comptàvem, però sembla que la decisió és definitiva. L’agraïment i l’èxit de produccions com Antaviana (1978 i 1985), Mar i cel (1988, 2004 i 2014), Flor de nit (1992) o Cop de rock (2011), només per esmentar-ne algunes, seran un record permanent en l’imaginari col·lectiu. L’alegria que passa, dirigit per Marc Rosich, parteix d’un text que Santiago Rusiñol va escriure a finals del segle XIX i que, […]