Des del dol per una filla, la por a la pròpia mort i alguns records d’infantesa fins a esmentar els trets superficials dels veïns o fer un exercici de metaescriptura. Vicent Andrés Estellés (País Valencià, 1924-1993) era un poeta extraordinari, i amb motiu del centenari del seu naixement, tots els esforços amb l’objectiu de recordar-lo o fer-lo descobrir són molt benvinguts, especialment si estan preparats amb la cura i la sensibilitat artística que fan justícia al poeta de Burjassot, com en aquest cas.
L’espectacle Coral romput pren el mateix nom que el poema més extens d’Estellés: el componen més de mil dos-cents versos inclosos en el llibre La clau que obri tots els panys (1971). Que malgrat els canvis temàtics el text recitat s’entengui perfectament ho devem, d’una banda, a la varietat de gèneres que Estellés va conrear —narrativa, teatre, memòries—, la qual cosa devia col·laborar a l’hora de bastir un estil transparent i honest; de l’altra, als encerts de la direcció del muntatge, a càrrec de Marc Chornet Artells, que apel·len directament a aquesta volguda simplicitat esmentada.
La valenciana Marina Alegre Silva busca l’entonació adequada, les pauses i els gestos adients per a cada vers, i els troba amb una dicció gairebé tan perfecta com la memòria que li permet recitar el poema durant setanta minuts. L’ajuden a mantenir l’atenció del públic els comptats moments musicals —amb el to còmic que hi aporta el capgròs—i la simplicitat de l’espai escènic, que evita qualsevol distracció. L’ambient que es genera és tan emocionant que se surt del teatre amb ganes de llegir Coral romput complet o, si més no, de recuperar la versió que en va gravar Ovidi Montllor, amb música de Toti Soler, l’any 1979.