Xavier Quero

Qui canta els seus mals espanta, o almenys això era el que ens deia la cançó de Els Esquirols. Però mai sabem del cert si aquest cant que fem es el que generarà nous problemes o és, en part, el causant d’aquests. A escena ens trobem a la Marta Fiol deixant-se acompanyar pel pianista Carles Puig que estableixen un diàleg constant sobre d’allò que és diví i humà. Les seves dèries, principalment les d’ella, i l’anhelada recerca d’una solució. Una solució desconeguda perquè tampoc en coneixem -exactament- el conflicte més enllà de la mateixa incomoditat que ens suposa viure i sobreviure en un món que cada vegada entenem menys i que sovint es troba subjecte a regles i lleis que […]

L’anecdòtica troballa d’una revista pornogràfica plena de fantasies masculines irrealitzables és el punt de partida de la història dels personatges protagonistes de l’obra. Les impressions sobre la narrativa que impregna aquesta van des de la hilaritat fins a la repugnància més absoluta que fa que Jo, Celia i Mary es preguntin qui són elles en realitat, si el fruit de la seva mateixa autenticitat o si s’han construït i esdevingut qui són en funció a un seguit d’expectatives físiques, socials i mentals necessàries per encaixar dins d’una societat tan masculinitzada com era la dels vuitanta i que malauradament no ha canviat gaire. El text de Clare McIntyre de 1988 té encara una vigència esfereïdora en els fets narrats tot i […]

El telèfon ens escolta! La majoria d’aplicacions que fem servir, encara que no sigui necessari, demanen sempre accés a les dades de navegació així com al micròfon, per sentir les paraules clau que fem servir. Però sense témer un Pegasus o un espionatge de qualsevol agència d’informació de l’extinta unió soviètica. És quelcom molt més simple i prosaic, és per vendre’ns coses! Ah, aleshores ja -potser- no és tan important. Allunyant-nos de qualsevol teoria conspirativa en el que un esdevé una part important d’un important i rellevant engranatge, ens adonem que no som més que un John Doe o un Martí Martínez qualsevol. El capitalisme no està interessat en individuals rellevants, sinó en vendre un segon paquet de rotllos de […]

Un dels experiments socials més controvertits és el que es va dur a terme a la Universitat Stanford. En aquest es van arranjar dos grups d’estudiants, un de presos i un altre de carcellers. Sense cap supervisió per part d’algun ens extern. En molt poques hores es demostrà com podia esdevenir de cruel l’ésser humà i com molts accedien a aquesta crueltat. El revers tenebrós dels estudiants es revelà fàcilment i els companys s’adonaren de quina mena de persones tenien al seu voltant. Afortunadament, però, la comèdia de la tarda no parla d’això. Tot i que sí de gent tancada que, sense cap supervisió, exerceix la seva llibertat o mira de mantenir la seva compostura habitual sense haver d’enfrontar conseqüències. […]

Què és el que veiem quan ens mirem al mirall? Possiblement tots els mals de l’univers. Un rere altre i de la pitjor forma possible. Una panxa que penja, unes bosses sota els ulls que esmorteeixen la seva caiguda i possiblement anar vestit de la pitjor forma possible: en xandall. Amb l’assumpció del nostre patetisme com a forma de vida i expressió és, doncs, quan podem donar una passa endavant i veure que, potser, no estem pas tan malament i que som igual de patètics que la resta. Abraçant aquesta part de la nostra humanitat és quan podem començar i és quan Àlex Vega ens porta al seu terreny amb «Los chandals al sol». Àlex Vega es presenta -gairebé- com […]