Xavier Quero

És tradició, encara per molts, que abans -o després- d’unir les mans i dir unes paraules, deixar anar un «Sant Genís, pregueu per nosaltres», que es repeteix sempre d’una forma gairebé mecànica mentre uns i altres se senyen. Poc importa que sigui verbalitzat i ritualitzat per fidels, així com per descreguts que, instants abans que s’alci el teló repeteixin aquest ritual que fa que invoquem i ens encomanem al sant romà que es penedí en escena per imitar i parodiar als cristians en presència del mateix emperador Dioclecià, puix que -segons diuen- Genís veié com uns àngels s’apareixien davant d’ell i li feien saber els seus pecats i decidí que no havia de continuar aquest camí de befa d’altres màrtirs […]

Sovint la manca de referències històriques, així com un deliberat interès polític, corona a reis que mai van ser-ho, dota de gepa a reis que mai van assassinar els seus fills o dona el protagonisme al Fat tenebrós el destí d’un reialme que necessita ser alliberat. Com si es tractés d’una operació militar nord-americana, vaja… És per a això que Sir Geoffrey de Monmouth agafà al semi-llegendari Brut de Troia del qual temps després en farien el seu romanç o prendre la referència històrica d’un cabdill celta per coronar-lo com a un rei llegendari de nom Artús i així tenir un reguitzell de noms grans per a legitimar la nissaga dels Plantagenet. Després arribà Shakespeare, es remirà les cròniques de […]

Denis de Rougemont afirmava en el seu cèlebre assaig sobre l’amor cortesana «L’amor i Occident» que la perfecció de l’amor és morir per amor, i tot que aquest no estava mancat de raó, sovint ens adonem que, de vegades la perfecció d’aquest resideix, és superar la mort d’aquest amor (o dels companys que ens atorgaven aquest) i amb resiliència, continuar empenyent la roca de Sísif. La supervivència com un acte d’amor propi, però també d’amor a aquells que ens han deixat perduts enmig del bosc. Aquests que ens han acompanyat per aquest feréstec lloc no sempre ho han fet per voluntat pròpia, sinó que no sempre troben els gegants gentils que ens ajuden, sinó els llops ferotges que habiten i […]

És al primer cant de L’Odissea que comença amb el mateix autor, Homer, invocant a la Musa per saber de l’experiència d’Odisseu en sortir de Troia després de deu anys de setge. La resposta, però, no es fa gaire esperar, i és el mateix Homer qui s’evidencia com un gran coneixedor de la raça i condició humana i com aquesta és capaç de tirar pilotes fora quan li convé i convoca una gran assemblea dels habitants de l’Olimp, dient-nos que: «Ai, els mortals ens culpen, als déus, de tantíssimes coses! / Diuen que som el motiu dels seus mals, mentre són ells mateixos, / per insensats i per boigs, els qui es busquen dolors sense mida». Homer ja va voler […]

A dins del món de la psicologia es considera que és un mecanisme de defensa donant un seguit de virtuts i defectes propis o de tercers en algú altre, mirant de recuperar o recrear tot allò que ens agrada o no ens agrada a fi d’obtenir una estranya recompensa. Això ens fa protegir, desprotegir o sobreprotegir les nostres relacions, éssers estimats o simplement conegut sense que gairebé ens n’adonem. En el cas nord-americà, que és una cultura que s’ha projectat sobre nosaltres de manera exagerada, també. Amb aquells selfmade man que no tremolen i que emprenen llargues carreteres físiques per assolir certes empreses vitals, deixant tot el que érem nosaltres pel camí per trobar-nos amb aquesta nova persona que som […]