El telèfon ens escolta! La majoria d’aplicacions que fem servir, encara que no sigui necessari, demanen sempre accés a les dades de navegació així com al micròfon, per sentir les paraules clau que fem servir. Però sense témer un Pegasus o un espionatge de qualsevol agència d’informació de l’extinta unió soviètica. És quelcom molt més simple i prosaic, és per vendre’ns coses! Ah, aleshores ja -potser- no és tan important.
Allunyant-nos de qualsevol teoria conspirativa en el que un esdevé una part important d’un important i rellevant engranatge, ens adonem que no som més que un John Doe o un Martí Martínez qualsevol. El capitalisme no està interessat en individuals rellevants, sinó en vendre un segon paquet de rotllos de paper higiènic i potser una bossa de pipes estratègicament ben situada a la caixa del supermercat. Però en res més, en Josep Maria de Cadaqués no és pas en Julian Assange filtrant continguts sobre matances a Orient Mitjà.
És plaent, però, pensar-nos especials i que importa molt el que pensem i diem i és cert, perquè com deia Alain de Lille, totes les criatures de la creació són meravelloses i són com una pintura, però el veritablement important és saber si podem arribar a ser clients i consumidors d’allò què dimonis vulguin vendre’ns. Res més.
Sovint, en la recerca de satisfer a l’usuari (o més aviat a qui subvenciona la IA), és la IA semàntica i els camps semàntics derivats de cada un dels productes que, al cap i a la fi, persegueixen vendre. Sigui allò que diem o mencionem en veu alta, i oportunament captat pel micròfon, si no també allò que cerquem a Internet i d’altres complements relacionats que completen la nostra experiència vital. Es podria dir que és com llegir-nos el pensament, i a partir d’aquí, crear-nos la necessitat d’omplir la nostra llar d’elements innecessaris, tot i que en temps de societats líquides, potser només adquirim un seguit constant de continguts que gestionem a dins dels nostres receptacles triats.
Però veritablement res ens llegeix el pensament, només ens sedueix prou per a donar aquests diners no-físics i que semblen encara més abstractes i fàcilment deslliurables que emprem en una mesurada estratègia comercial a cavall entre el modern FOMO (Fear of Missing Out: Por de perdre’s alguna cosa) i les necessitats materials veritables. El plaer d’enredar per diners i el consegüent plaer de deixar-se enredar per alliberar certa quantitat de dopamina.
I ja que parlem d’alliberar dopamina, quan assistim a una comèdia clàssica, alliberem també altra mena de substàncies, com són les endorfines, que són les que donen benestar psicològic, alleuja el mal físic i actua també com a un opiaci a dins del nostre cervell. És per a això que aquestes són sempre habituals en la cartellera catalana. És la millor forma de fer-nos passar els tràngols de l’existència.
I això ho ben saben els dos artífexs de la peça, que entenen, juntament amb els productors, l’experiència alliberadora, però que també desitgen fer-nos gaudir d’una experiència molt més completa que fa, ja de pas, reflexionar a l’espectador i sentir-se una mica més intel·ligent alhora que més ximple. Aquell plaer d’enredar-se i deixar-se enredar.
El dubte que s’estén al llarg de tota la representació: Què és el que veritablement triem? Què és la nostra llibertat? I què és el que condiciona aquesta perquè triem una opció o una altra? Sovint, tot això està condicionat a una lògica de mercat abans que la de un control molt més gran. Sovint imaginem, després de l’experiència literària, que els malvats volen esclavitzar-nos en un pou sense fons de foscor absoluta, però amb els nostres calers ja fan.
Això també passa, però, perquè de la mateixa manera que alliberem dopamina donant diners a algú altre, deixant-nos -plaentment- enredar, també existeix la dopamina alliberada d’una forma més plaent advertint que algú treballa per tu. Aquesta mandra és la que sovint fa que algú triï per nosaltres o optem per l’opció més senzilla, però és aleshores quan el nostre lliure arbitri queda esmicolat perquè, al cap i a la fi, és més plaent que algú ens porti un plat al llit que no haver de triar entre com i quan fer-ho, sinó també el fet mateix de fer-ho.
El que comença com un estàndard de la comèdia catalana moderna: que és el que podríem definir com la comèdia empresarial, acaba mutant en una faula de poders i poderosos per, a posteriori, finalitzar en una distopia de fantasia urbana. Que el més avesat trobarà tants ecos a les novel·les de Charlaine Harris i sèries d’Alan Ball, com amb la ficció lúdica i productes derivats del Món de Tenebres/World of Darkness desenvolupat per Mark Rein·Hagen i la seva editorial White Wolf a la dècada dels noranta en el que fa referència als meta-humans i que les novel·les de Harris són deutores d’aquest univers.
La posada en escena, grandiloqüent, és tan ampul·losa i extensa com les connexions d’un cervell, aquelles que determinen el nostre lliure arbitri, però també les que ens permeten moure’ns, parlar i connectar conceptes i idees. Tot i que, de vegades, aquesta immensitat ens fa que la nostra ment se’ns vagi ràpidament cap al saló del tron d’un rei bavar delitós per l’òpera wagneriana jugant al seu nou cigne de pedra.
Super-sàpiens és, doncs, una experiència plaent sobre allò que som i allò que fem, tot i que ens faci qüestionar -exactament- això: què és el que som i allò que som i s’estén el dubte si el que som és fruit de les nostres experiències vitals o allò que ens proporciona el màrqueting. Que algú altre ens vulgui dominar o anul·lar és del tot secundari si viatgem en Rodalies i fem 8 hores laborals que acaben sent 10 o 12 i ens acabem aplatanats al vespre amb locutors -presumptament- seriosos dient facècies que ens venen por de forma simpàtica i consumim la cosa darrera que ens canviarà la vida. Som nosaltres que, com sempre, per cansament o pel plaer de no haver de pensar, els que ens deixem enredar.