Xavier Quero

Un dels experiments socials més controvertits és el que es va dur a terme a la Universitat Stanford. En aquest es van arranjar dos grups d’estudiants, un de presos i un altre de carcellers. Sense cap supervisió per part d’algun ens extern. En molt poques hores es demostrà com podia esdevenir de cruel l’ésser humà i com molts accedien a aquesta crueltat. El revers tenebrós dels estudiants es revelà fàcilment i els companys s’adonaren de quina mena de persones tenien al seu voltant. Afortunadament, però, la comèdia de la tarda no parla d’això. Tot i que sí de gent tancada que, sense cap supervisió, exerceix la seva llibertat o mira de mantenir la seva compostura habitual sense haver d’enfrontar conseqüències. […]

Què és el que veiem quan ens mirem al mirall? Possiblement tots els mals de l’univers. Un rere altre i de la pitjor forma possible. Una panxa que penja, unes bosses sota els ulls que esmorteeixen la seva caiguda i possiblement anar vestit de la pitjor forma possible: en xandall. Amb l’assumpció del nostre patetisme com a forma de vida i expressió és, doncs, quan podem donar una passa endavant i veure que, potser, no estem pas tan malament i que som igual de patètics que la resta. Abraçant aquesta part de la nostra humanitat és quan podem començar i és quan Àlex Vega ens porta al seu terreny amb «Los chandals al sol». Àlex Vega es presenta -gairebé- com […]

És al poemari de Luis Cernuda de «La realidad y el deseo» on el desig és -gairebé- sempre prohibit, ja que trobem el constant debat entre el deure i l’anhel, el desig i el que són -veritablement- les coses, que sovint no són del nostre grat. Val a dir que el desig d’allò que és impossible és un constant tòpic de la literatura universal, car ja el trobem -fins i tot- a la primera gran epopeia de Gilgamesh i des d’aleshores s’ha anat repetint al llarg de la història d’allò que no pot ser, d’esperits irreconciliables o d’estranyes formes de coneixença, com fou el cas de Cernuda i la seva homosexualitat, que va fer que sempre quedés condemnat a l’ostracisme […]

A manera d’una mena de Manhattan Transfer de John Dos Passos, Barcelona 24H permet la possibilitat de seguir el fil d’altres ficcions que prenen la vida d’un ciutadà i la segueixen i entrecreuen en un ambient urbà. Ara bé, l’Era del jazz ens queda massa lluny i sembla, de vegades, una oda a la common people dels Pulp que ignoren per complet l’himne generacional dels noranta. Deixant certa linealitat de banda i deixant-nos endur per la modernitat i el compàs, ens endinsem a la vida d’uns personatges que, sovint totes les aspiracions basades en el capital sovint no són més que constructes per aïllar-nos de la soledat i assolir un reconeixement que, d’una manera o una altra, ens canviarà la […]

Un parell d’anys abans del seu èxit a les llistes de vendes amb el Common People, la banda de Jarvis Cocker Pulp va publicar un single que mai va sortir en cap àlbum que no fos recopilatori, el Razzmatazz (Oh, sorpresa. Ja sabem el perquè del nom del club després de gairebé vint-i-cinc anys) en el que escoltàvem amb atenció el despit d’una relació finalitzada en el que una de les dues parts assumia una grisa existència en solitari. L’espòiler és quan ens adonem que les grises existències sempre existeixen en tots i totes: el mal de ventre existeix en tots i totes, així com el mal de gota, els peus plans i les dents tortes. Però ens escarrassem en […]