Xavier Quero

Sovint oblidem que la ballarina i directora de cinema experimental Maya Deren era, obviant ser directora i ballarina, també coreògrafa i antropòloga de cultura caribenya i dansa. Amb el que, es trobava plenament avesada a la cultura haitiana, la mitologia vudú i els seus estats alterats de consciència. Entre 1947 i 1951 va recórrer el Carib per a enregistrar diferents rituals vudú i copsar aquests estats alterats de consciència. De vegades era ella mateixa participant d’aquests rituals que descrivia de la següent manera: «He de continuar movent-me! Recollir el ritme dels timbals com si es pogués agafar, alguna cosa per evitar que els meus peus descansin sobre la terra perillosa… La foscor blanca comença a injectar-se dins meu; allibero els […]

Dins del folklore japonès, aquelles criatures que escapen de la raó humana i que van més enllà del pla terrenal, s’anomenen yokai. La seva existència és la simple manifestació de què hi ha alguna cosa més enllà de la mateixa comprensió humana, i que no recau en nosaltres en jutjar les seves obres que, sovint, assumim com a malignes perquè nosaltres som els bons. I tot i que i dins d’aquest folklore hi ha un seguit d’esperits maliciosos, la majoria d’ells estan massa ocupats en els seus afers per a preocupar-se de l’opinió que poden tenir sobre aquests els mortals. D’entre les moltes manifestacions preternaturals d’aquests éssers, trobem les ningyo, que són meitat humanes i meitat peixos. Sovint aquestes ningyo […]

És tendència trobar-nos sovint a les cartelleres amb obres de teatre de famílies desestructurades i disfuncionals, on tota semblança amb la realitat és pura coincidència, on totes les paraules sonen més altes que les altres i que ens recorden que l’infern no es troba enlloc més que en les persones, i sovint és amb les persones amb les quals coexistim. Purgatoris amb noms i cognoms massa ben coneguts que es queden amb nosaltres perquè hem decidit no fer aquell salt al buit que podia recompensar-nos en aquell lloc al món que teòricament és destinat per nosaltres, però que sovint no sabem on és, perquè no surt als mapes. A Sólo llamé para decirte que te amo trobem novament aquestes famílies […]

A mesura que el salvatge sistema capitalista avança d’una forma més i més salvatge i de les formes més inusitades, comprenem millor els símptomes i diagnòstics de la Societat Líquida de Bauman, que deixa d’esdevenir quelcom permeable i mutant per una societat canviant per a esdevenir quelcom heterogeni, insuls i sense cap mena d’idiosincràsia. Deixem de buscar les veritats reflectint-nos al mirall perquè ja coneixem perfectament la nostra fisonomia, però no ens reconeixem. De la mateixa manera que ja no reconeixem els nostres hàbits ni usos i trobem en el nostre panteó particular, un grapat de deïtats efímeres les quals desconeixem per complet el seu nom. La infància viscuda i la reviscuda, allunyada de la consciència de la globalitat i […]