Xavier Quero

És tendència trobar-nos sovint a les cartelleres amb obres de teatre de famílies desestructurades i disfuncionals, on tota semblança amb la realitat és pura coincidència, on totes les paraules sonen més altes que les altres i que ens recorden que l’infern no es troba enlloc més que en les persones, i sovint és amb les persones amb les quals coexistim. Purgatoris amb noms i cognoms massa ben coneguts que es queden amb nosaltres perquè hem decidit no fer aquell salt al buit que podia recompensar-nos en aquell lloc al món que teòricament és destinat per nosaltres, però que sovint no sabem on és, perquè no surt als mapes. A Sólo llamé para decirte que te amo trobem novament aquestes famílies on s’acumula el bagatge de […]

Freud contraposava el Principi de Realitat envers el Principi del Plaer. És per a això que sovint gaudim de les pel·lícules de terror i de fantasia, doncs bé sabem que estem lluny de tot això i que podem gaudir plenament de l’experiència sense plantejar-nos si tot això podria esdevenir real. En contraposició, al Principi de Realitat gaudim d’una convenció a partir de poder contrastar amb la nostra experiència i realitat. En canvi, a Cadires mai sabem del cert quan comença la ficció o quan són els veritables actors els que ens parlen de la seva experiència i ens interpel·len. Si és la seva mateixa realitat la que ha conformat aquesta revisió del text de Ionesco que sembla anar-los-hi com un guant […]

La Sala Fènix, sempre a la recerca de nous públics, ha encetat aquesta setmana un cicle de tres espectacles d’un dels gèneres més obscurs a l’hora que rellevants del darrer segle: el butoh. El gènere, originat a partir de l’horror derivat dels bombardejos atòmics americans a Hiroshima i Nagasaki es defineixen com a la dansa cega cap a la foscor, i aquesta és plena d’horror, però també d’humanitat, sovint la fragilitat dels nostres cossos que, lluny de ser perfectes, constantment es retorcen entre el plaer i el dolor vital de la mateixa condició humana. La peça escollida per a l’inici aquest cicle és el «The Swan Hymn» des de la visió del ballarí japonès establert a Finlàndia Ken Mai, que […]

Qui canta els seus mals espanta, o almenys això era el que ens deia la cançó de Els Esquirols. Però mai sabem del cert si aquest cant que fem es el que generarà nous problemes o és, en part, el causant d’aquests. A escena ens trobem a la Marta Fiol deixant-se acompanyar pel pianista Carles Puig que estableixen un diàleg constant sobre d’allò que és diví i humà. Les seves dèries, principalment les d’ella, i l’anhelada recerca d’una solució. Una solució desconeguda perquè tampoc en coneixem -exactament- el conflicte més enllà de la mateixa incomoditat que ens suposa viure i sobreviure en un món que cada vegada entenem menys i que sovint es troba subjecte a regles i lleis que encara […]

A mesura que el salvatge sistema capitalista avança d’una forma més i més salvatge i de les formes més inusitades, comprenem millor els símptomes i diagnòstics de la Societat Líquida de Bauman, que deixa d’esdevenir quelcom permeable i mutant per una societat canviant per a esdevenir quelcom heterogeni, insuls i sense cap mena d’idiosincràsia. Deixem de buscar les veritats reflectint-nos al mirall perquè ja coneixem perfectament la nostra fisonomia, però no ens reconeixem. De la mateixa manera que ja no reconeixem els nostres hàbits ni usos i trobem en el nostre panteó particular, un grapat de deïtats efímeres les quals desconeixem per complet el seu nom. La infància viscuda i la reviscuda, allunyada de la consciència de la globalitat i […]