Sovint, moltes paraules que considerem com a cultismes, o directament préstecs idiomàtics, tenen per norma general un passat que tant pot ser marginal com confús. En canvi, d’altres és al revés, i molts cultismes de temps pretèrits acaben esdevenint argot que es podria considerar d’una baixa estofa. De vegades també les etimologies esdevenen uns terrenys pantanosos en els quals transitem i dubten de si parlem de termes carcelers i de gueto o d’adjectius imaginats pel bard d’Stratford.
El Punk és un d’aquests darrers termes, que tant trobem referències en la literatura del XVII com l’argot que es parlava a les presons. El bard anglès el feia servir per a definir a una prostituta a Measure for Measure (1603) o a The Merry Wives of Windsor (1602). A posteriori aquest terme es va estendre a tota mena de personatges relacionats amb els baixos fons, més enllà de ser simplement algú que ven el seu cos i el plaer que aquest pot arribar a proporcionar per xavalla, que no eren ben considerats ni per la societat elisabetiana ni les posteriors, perquè arribà a ser un terme d’un ésser inferior durant l’època victoriana.
La seva marginalitat és la que va fer que s’adoptés com a terme a mitjans de la dècada dels seixanta per a tota mena de concerts il·legals de Garage Rock amb músics no sempre talentosos amb una necessitat imperant de fer soroll.
Ara bé, el veritable esclat del punk, o segons com es vegi, el que seria un brutíssim Garage Rock que podria ser considerat, també com a Proto-Punk abans del mateix Punk va ser la irrupció d’Iggy Pop a finals de la dècada dels seixanta amb els seus The Stooges, després vindrien molts d’altres. Des de The Velvet Underground, Suicide o The Damned. L’astuta mà de Vivienne Westwood i de Malcolm McLaren a partir de 1976 va fer que el punk que coneixem com el de perforacions, tartans i mohawks (crestes), sigui tal. Una bona mestra d’aquest és el documental The Great Rock’n’Roll Swindle, que ens mostra com el do de l’oportunitat es barreja amb un veritable i necessari esclat social.
Les ganes de canvi i esclat i una desangelada visió del futur va tenir rèpliques en tot el món i va generar també la irrupció, gairebé en el moment immediat del naixement del Punk «comercial» o majoritari del Post-Punk. El nostre país no va ser una excepció, i ja al mateix any 1976 va nèixer La banda trapera del río a Cornellà, tot el que es va anomenar com a Rock Radical Vasco i un munt de rèpliques al llarg de la península des de l’època fins l’actualitat, molts sent absorbits pel que es va anomenar com a New Wave (Nueva Ola) o l’asèptica i descafeïnada Movida Madrileña, que va englobar a molts fills de franquistes màgicament transformats en demòcrates i rebels quan no eren més que una colla de nens pijos jugant a ser dolents que van deixar enrere el Haircut and Attitude (Tall de cabell i actitut) de The Dictators, quedant-se només amb el tall de cabell i gens d’actitut.
Des del primer moment de naixement es va teoritzar molt del Punk i els seus perquès: Crisi social, caiguda de dictadures, l’auge de l’extrema dreta i primeres privatitzacions a grans escala. A Gran Bretanya amb l’arribada del Thatcherisme s’arribà a la conclusió que era millor demolir vivenda de protecció oficial i construir-ne de nova al mateix lloc però de forma privada. La seva literatura des de aquest moment va ser diversa, però sovint allunyada i sense acabar de comprendre el mateix zeitgeist ni l’angst generacional. A mesura que els setanta queden més lluny, tot esdevé encara més complexe d’analitzar les seves causes i els seus perquès, deixant un territori fèrtil per a teoritzar i voler saber els perquè de tot plegat. Voler analitzar perquè Nick Cave col·leccionava estampes de sants al seu estudi de Berlín o uns altres perforàven la seva pell i carn amb imperdibles és gairebé impossible.
I més encara si el Punk és allà lluny i ha esdevingut demodé, perquè fins i tot les antimodes poden arribar a passar de moda. L’establishment, una vegada més, va vèncer, i ser punk en temps de YouTube, com és el cas del personatge de Martina és del tot una reafirmació. Tot i que no sap exactament què és ser punk. Martina es perd en el seu mateix univers volent trobar el que és la seva música. La recerca identitària de la Martina va més enllà de trobar un so que l’acompanyi perquè la recerca de Martina es produeix abans d’un trencament a partir d’un acte de bondat. Un dels molts actes que queden trepitjats en el nostre dia a dia, però que és necessari perquè el paradigma de la Martina canviï per sempre.
Ane Da Silva i Irene Pérez endrecen el desendreç de la novel·la de Belén Gopegui, podent arribar a donar-li una estructura al discurs i la ment del personatge de Martina, que constantment es perd en la seva retòrica. Funcionant a base d’impulsos desesperats que la fan mantenir amb vida. Defugint d’un món adult que ni els mateixos adults comprenen i volent trobar una acceptació dins de la no-acceptació. Tot i que el seu desig de ser punk passa per no voler ser absorbida per l’establishment, però ja fa massa temps que hi pertany.
La seva darrera pirueta per ser punk ens colpeix pel seu to naïf, projectant-se en un socialisme utòpic que encara no coneix, i que ens acosta més al Folk-Punk de Billy Bragg i la seva gran passa cap endavant que a un gènere desmanegat que és incapaç d’assumir, perquè el punk, ja des del seu naixement, va morir. I el que hem vist des d’aleshores no són més que nens jugant amb les seves cendres. Sid Vicious era només un nen al qui el món li venia gran, Ian Curtis era incapaç d’assumir la seva vida com a home casat i es va penjar, Iosu Expósito va morir de SIDA al poc d’arribar a la dècada dels noranta, Joe Strummer va quedar parcialment oblidat deixant-se tots els seus estalvis per a trobar la tomba de Lorca a Granada i per acabar morint a un hotel d’Ankara sense saber que la música acabaria sonant a Bershka i Iggy Pop és ara un crooner musicant a Houellebecq. O com dirien La Polla Records: «Ellos dicen mierda y nosotros decimos Amén».
