Va ser a mitjans de la dècada dels vuitanta quan el còmic de superherois, com a tal, estava de capa caiguda. Havia deixat de ser quelcom democràtic per a esdevenir quelcom per als mal anomenats friquis i els nens. Les històries no deixaven de ser revisions infantilitzades de les històries de sempre amb una gran sobredosi de malles grogues. Ara bé, des del còmic underground del gènere, esdevenien canvis, com unes primerenques Teenage Mutant Ninja Turtles plenes d’angst adolescent, ràbia contra un món que era incapaç de comprendre-les i sang, molta sang.
Això va ser analitzat també per les majors del còmic en aquell moment, però principalment per DC Comics, que va donar una petita sèrie de quatre números a un dels seus joves guionistes: Frank Miller. Va ser així com va néixer una de les obres mestres del còmic Batman: The Dark Knight Returns. Una violenta peça de còmic neo-noir on veiem a un Batman decrèpit i seixantí que ha de tornar-se a embolcallar del seu vestit negre per a tornar a impartir justícia mentre la ràbia encara el crema per dins després de la mort, ja distant en el temps, de Robin. La lluita de Batman, com la de molts d’altres antisuperherois de l’època, va ser contra un sistema fallit i una justícia que es trobava massa lluny de ser perfecta.
Paral·lelament al retrat cru de Miller de Batman, i dins de la mateixa casa, tot i que en una línia diferent (Vertigo Comics) sortia al mercat Watchmen, d’Alan Moore, que després de la seva reelaboració de Swamp Thing va decidir crear el seu gran grup de superherois, creant així Watchmen. Superherois que es troben molt lluny de ser perfectes i que en la majoria d’ocasions no obeeixen a cap fi superior que no sigui el seu propi interès i egoisme, molt lluny de l’idealisme que assumim del gènere, i que ajuda a perpetuar l’establishment. Tot i que això pot canviar des de dins, perquè els Watchmen també tenen el seu propi unabomber Rorschach, d’un tarannà que -certament- se’l consideraria de marxista i/o anarquista, en funció del moment fins i tot se’l podria considerar com a un home honrat, i que és per a això mateix que és repudiat i eliminat.
Però com sempre passa, les Tortugues Ninja i Watchmen van ser assimilades pel mainstream i van esdevenir un producte molt més infantil, de la mateixa manera que la majoria d’herois i antiherois, que han acabat sent absorbits, com és el cas de Batman, per vessants els vessants més nocius de la filosofia capitalista, com podria ser l’Objectivisme d’Ayn Rand, en el que acabem veient que uns poderosos treuen a d’altres poderosos del poder per a imposar la seva visió personal del món, plena de classisme i prejudicis.
A Jo sóc La Fúria trobem a un llop solitari (o un terrorista. Depenent del medi que informi i les simpaties que generi dins, d’una banda, o d’altre de l’espectre polític de la dreta) que canalitza un sentiment d’impotència i frustració a partir del seu mateix malnom: Fúria. Una fúria que fa que totes les fronteres quedin diluïdes i que s’apoderi de tots els cossos on aquesta habita. El que es coneix també com a Síndrome Amok. Un esclat sobtat de violència i de fugida que sovint acaba amb la mort del mateix que el pateix.
A partir d’aquí voler radiografiar i diagnosticar d’un dels aspectes més foscos de la mateixa condició humana es complex, perquè la confiança en un sistema que no sempre és garantista de la forma esperada, fa que es creïn fissures. Fissures amb nom i cognoms que fan que trontollin els fonaments de la nostra societat sense poder fer res per evitar-ho. L’oportunitat de fer mal pel plaer de fer mal o per aconseguir quelcom de forma il·lícita és, de vegades, és la mateixa oportunitat d’impartir -o aprofitar-se- de la justícia per a fer mal o aconseguir quelcom de forma il·lícita. La moralitat i d’altres constructes socials queden arraconats per a poder assedegar la seva manca de benestar o de malestar. Què és el que ens donarà plaer? Serà plaer o només pau? La injustícia ens donarà allò que volem o és el fet d’impartir justícia? Com poder saber que estem exercint justícia i no és venjança? Què és veritablement la justícia?
El codi de La Fúria és clar, perquè el mateix que recull El Pentateuc, la Lex Talionis: Ull per ull i dent per dent. Què és el que suavitza i agreuja o relaxa una condemna? Perquè se n’abusa dels agreujants i les relaxacions per interessos personals que sovint es troben lluny de la deesa cega. És el benefici del dubte el que ens convida a dubtar de la nostra mateixa condició humana i què faríem nosaltres en un cas determinat o un altre. Ningú ens fa millors que els altres i les injustícies no deixen de succeir-se, i acabem quedant-nos amb la darrera frase de Miss Lovett al musical de Stephen Sondheim Sweeney Todd: «Però qui no ha buscat la venjança algun cop?».
Les referències són més que evidents i fan que impregnin tot l’ambient neo-noir de la posada en escena, que tot i ser fosca com la nit, és plena de grisos matissos, i podem recconeixer ràpidament al Batman de Frank Miller o al Rorschach de Watchmen. Dues visions antagòniques d’aquest mateix conflicte humà envers aquesta mateixa ràbia. Alhora que també ens trobem amb Marv i a Hartigan de Sin City, també de Miller, procurant de fer bé la seva feina per darrer cop. I també la redempció i amoralitat dels jocs de rol Mark Rein·Hagen de World of Darkness, on la Humanitat és el que conté a la bèstia de ser el que és mentre encara conserva el seu aspecte humà. Perquè, què és el que ens diferencia de les bèsties que no sigui el nostre aspecte domesticat? És per a això que cal protegir-se i tancar a aquesta Fúria. Perquè no dista massa de nosaltres. Té el mateix aspecte i parla la mateixa llengua que nosaltres, i en un esclat pot fer que tota la nostra vida canviï, de la mateixa manera que un criminal. La justícia per damunt de la justícia, i tot així, la justícia per damunt de la justícia, també necessita algú que vetlli per ella i la màxima de Watchmen de: «Qui vigila al vigilant?» se’ns repeteix una i una altra vegada sense oferir-nos una resposta prou satisfactòria que assedegui la nostra angoixa. I és que… no hi ha resposta prou satisfactòria. Només ens queda la nostra moral i el nostre codi que confiem que mai es trenqui.