Xavier Quero

Un parell d’anys abans del seu èxit a les llistes de vendes amb el Common People, la banda de Jarvis Cocker Pulp va publicar un single que mai va sortir en cap àlbum que no fos recopilatori, el Razzmatazz (Oh, sorpresa. Ja sabem el perquè del nom del club després de gairebé vint-i-cinc anys) en el que escoltàvem amb atenció el despit d’una relació finalitzada en el que una de les dues parts assumia una grisa existència en solitari. L’espòiler és quan ens adonem que les grises existències sempre existeixen en tots i totes: el mal de ventre existeix en tots i totes, així com el mal de gota, els peus plans i les dents tortes. Però ens escarrassem en […]

Va ser el 1999 quan en Manolo i en Genis, altrament coneguts com a Astrud, van publicar el seu primer àlbum Mi Fracaso Personal. Aquest s’obria amb el tall «Esto debería acabarse aquí«. Un trencament de parella que mai acabava reeixint perquè, per un motiu o altre, hi ha sempre un gust i una tendència a esdevenir sempre ser «lo peor». Sovint s’estableixen un seguit de relacions simbiòtiques de personatges inversemblants amb relacions inversemblants que, a mesura que coneixem millor, les seves veritables relacions interpersonals, les considerem encara més inversemblants. Així i tot, acabem fent un acte de fe i abracem aquesta idea sense tenir-les totes que aquesta relació sigui factible. Al banc, però, tot és possible dins de la […]

És al primer cant de L’Odissea que comença amb el mateix autor, Homer, invocant a la Musa per saber de l’experiència d’Odisseu en sortir de Troia després de deu anys de setge. La resposta, però, no es fa gaire esperar, i és el mateix Homer qui s’evidencia com un gran coneixedor de la raça i condició humana i com aquesta és capaç de tirar pilotes fora quan li convé i convoca una gran assemblea dels habitants de l’Olimp, dient-nos que: «Ai, els mortals ens culpen, als déus, de tantíssimes coses! / Diuen que som el motiu dels seus mals, mentre són ells mateixos, / per insensats i per boigs, els qui es busquen dolors sense mida». Homer ja va voler […]

A dins del món de la psicologia es considera que és un mecanisme de defensa donant un seguit de virtuts i defectes propis o de tercers en algú altre, mirant de recuperar o recrear tot allò que ens agrada o no ens agrada a fi d’obtenir una estranya recompensa. Això ens fa protegir, desprotegir o sobreprotegir les nostres relacions, éssers estimats o simplement conegut sense que gairebé ens n’adonem. En el cas nord-americà, que és una cultura que s’ha projectat sobre nosaltres de manera exagerada, també. Amb aquells selfmade man que no tremolen i que emprenen llargues carreteres físiques per assolir certes empreses vitals, deixant tot el que érem nosaltres pel camí per trobar-nos amb aquesta nova persona que som […]

És habitual que els actors passin llargs períodes sense feina en els que és habitual cultivar aficions, fer cursos de reciclatge actoral o posar-se a fer cervesa i pa de forma artesanal, però també hi ha el cas d’actors que en períodes de sequera actoral, decideixen prendre les rendes de la seva vida i escriure obres teatrals que mai saben si podran realitzar. Aquest també va ser el cas del britànic Richard O’Brien, que ja havia girat amb musicals com Hair o Jesus Christ Superstar al West End que en veure com a poc a poc s’esvaïa la popularitat del gènere musical del glam-rock que tantes alegries li havia donat, va decidir donar-li una mica més de vida amb les […]