Xavier Quero

A dins del món de la psicologia es considera que és un mecanisme de defensa donant un seguit de virtuts i defectes propis o de tercers en algú altre, mirant de recuperar o recrear tot allò que ens agrada o no ens agrada a fi d’obtenir una estranya recompensa. Això ens fa protegir, desprotegir o sobreprotegir les nostres relacions, éssers estimats o simplement conegut sense que gairebé ens n’adonem. En el cas nord-americà, que és una cultura que s’ha projectat sobre nosaltres de manera exagerada, també. Amb aquells selfmade man que no tremolen i que emprenen llargues carreteres físiques per assolir certes empreses vitals, deixant tot el que érem nosaltres pel camí per trobar-nos amb aquesta nova persona que som […]

És habitual que els actors passin llargs períodes sense feina en els que és habitual cultivar aficions, fer cursos de reciclatge actoral o posar-se a fer cervesa i pa de forma artesanal, però també hi ha el cas d’actors que en períodes de sequera actoral, decideixen prendre les rendes de la seva vida i escriure obres teatrals que mai saben si podran realitzar. Aquest també va ser el cas del britànic Richard O’Brien, que ja havia girat amb musicals com Hair o Jesus Christ Superstar al West End que en veure com a poc a poc s’esvaïa la popularitat del gènere musical del glam-rock que tantes alegries li havia donat, va decidir donar-li una mica més de vida amb les […]

És habitual, dins del vessant més fosc de l’anomenat neo-folk, que s’abordin tota mena de conflictes bèl·lics i polítics amb més o menys encert. El neo-folk, almenys en la seva versió més fosca, no és pas hereu del renaixement de la música popular a la dècada dels seixanta, sinó la perversió d’aquesta a partir de la música industrial, buscant l’origen del mal i volen rescatar les cançons que, potser, podrien cantar els soldats alemanys durant la segona gran guerra. D’aquí sorgeixen bandes com Death in June o Sol Invictus, on el paganisme, la desesperació i les lletres críptiques presideixen el gènere. Aquesta morbosa perversió que poc té a veure amb Joan Baez, amb el pas dels anys, ha mirat de […]

Va ser el gener del 1992 quan Atlantic Records va publicar el debut de la pianista nordamericana Tori Amos, Little Earthquakes (Petits terratrèmols). La irrupció en les llistes d’èxits d’una noia pèl-roja parlant-nos tant de depressió, sexualitat, culpa, plaer i de tots aquells terratrèmols que sacsegen la nostra vida i dels silencis que s’han mantingut durant anys fins a arribar el moment de parlar. Aquest era el cas -també- del segon single d’aquest àlbum: Silent All These Years (En silenci tots aquests anys), en la que Amos, no només ens deia com escoltava l’Anticrist cridant a la seva cuina i que el seu gos no mossegaria a ningú si s’estava quiet, i que sentia la seva veu tot i que […]

Si els vuitanta i començament dels noranta van ser camps on cultivar el Satanic Panic, els cinquanta i els seixanta van ser, sens dubte, els de l’Alien Panic (Terme del tot inventat per a aquest text). La llavor ja feia dècades que estava plantada, des dels vint amb la revista de Weird Tales i la d’Amazing Stories, on autors com Clark Ashton Smith, H.P. Lovecraft o en Robert E. Howard feien de la literatura pulp un culte on deus primigenis extraterrestres i humans d’eres prehistòriques s’enfrontessin a tota mena de criatures del tot irracionals. Va ser també, a finals de l’enrarida dècada dels trenta, on un astut Orson Welles va fer una adaptació radiofònica del clàssic The War of Worlds […]