Xavier Quero

Corria l’any 1993, quan el filòsof francès Jacques Derrida publicà el seu assaig Els espectres de Marx en què plantejava el terme de hauntologia, barrejant el fet d’esdevenir fantasma «haunt» amb de l’ontologia, l’estudi de l’ésser; en el que contraposava la màxima de l’«Un fantasma recorre Europa» amb el vers de Hamlet de «Va el temps fora d’encaix. Fatal destí!». L’especulació de Derrida plantejava que els espectres del passat continuen influint el present, especialment després de la caiguda de les grans ideologies. La història no desapareix, sinó que tornen com a espectres que persegueixen el present. Com si es tractés de la segona llei de la termodinàmica, tot i que sense la irreversibilitat de l’energia i la formació del passat, […]

Era a l’obra de Pirandello on, del no-res, i enmig d’un assaig apareixien sis personatges que cercaven un autor, feien gràcies i oferien el millor d’ells perquè algú els donés una oportunitat. Aquesta proposta meta-teatral quan s’estrenà el 1921 despertà perplexitat en el públic que no sabia avenir-se d’allò que passava a escena, no entenent què era real i què no. Els personatges, de vegades, te’ls trobes d’una forma o d’una altra. De vegades és el mateix dramaturg que es persona de diferents formes, mirant de trobar els seus personatges, però també de trobar-se a si mateix en un mapa d’un territori del tot desconegut que sovint és en blanc. La memòria és capriciosa i mandrosa, sovint emmagatzema, ajunta records […]

Un dels experiments socials més controvertits és el que es va dur a terme a la Universitat Stanford. En aquest es van arranjar dos grups d’estudiants, un de presos i un altre de carcellers. Sense cap supervisió per part d’algun ens extern. En molt poques hores es demostrà com podia esdevenir de cruel l’ésser humà i com molts accedien a aquesta crueltat. El revers tenebrós dels estudiants es revelà fàcilment i els companys s’adonaren de quina mena de persones tenien al seu voltant. Afortunadament, però, la comèdia de la tarda no parla d’això. Tot i que sí de gent tancada que, sense cap supervisió, exerceix la seva llibertat o mira de mantenir la seva compostura habitual sense haver d’enfrontar conseqüències. […]

Què és el que veiem quan ens mirem al mirall? Possiblement tots els mals de l’univers. Un rere altre i de la pitjor forma possible. Una panxa que penja, unes bosses sota els ulls que esmorteeixen la seva caiguda i possiblement anar vestit de la pitjor forma possible: en xandall. Amb l’assumpció del nostre patetisme com a forma de vida i expressió és, doncs, quan podem donar una passa endavant i veure que, potser, no estem pas tan malament i que som igual de patètics que la resta. Abraçant aquesta part de la nostra humanitat és quan podem començar i és quan Àlex Vega ens porta al seu terreny amb «Los chandals al sol». Àlex Vega es presenta -gairebé- com […]

És al poemari de Luis Cernuda de «La realidad y el deseo» on el desig és -gairebé- sempre prohibit, ja que trobem el constant debat entre el deure i l’anhel, el desig i el que són -veritablement- les coses, que sovint no són del nostre grat. Val a dir que el desig d’allò que és impossible és un constant tòpic de la literatura universal, car ja el trobem -fins i tot- a la primera gran epopeia de Gilgamesh i des d’aleshores s’ha anat repetint al llarg de la història d’allò que no pot ser, d’esperits irreconciliables o d’estranyes formes de coneixença, com fou el cas de Cernuda i la seva homosexualitat, que va fer que sempre quedés condemnat a l’ostracisme […]