Un dels tòpics més populars durant el segle XVII va ser el de les Vanitas. Una corrent estilística que es nodria, principalment, de natures mortes que recordava la brevetat de la vida i els plaers mundans. El terme sorgí a partir d’una cita de l’Eclesiastès: «Vanitas vanitatum, et omnia vanitas» (traduït com «Vanitat de vanitats, i tot és vanitat»), i és que tant al segle XVII com ara, com possiblement a qualsevol època de la civilització humana: Tot és vanitat!
I és que tot és vanitat perquè, sovint, la vida és massa breu. I és per a això que tots ens permetem el luxe d’esclafar als nostres més directes competidors, per a un temporal moment de plaer abans que la vida s’esvaeixi en les nostres mans a causa de la nostra efímera condició. Com afirmava Thackeray: «La venjança és potser un mal, però també és natural».
Assumint aquest part de la nostra condició humana és quan podem afrontar l’espectacle, sabent que trobarem d’una forma agradable i desagradable tot allò que ens fa tornar la mirada i veure’ns reflectits en les formes i escenes que recreen els cossos de la companyia Homeland. Des d’allò que ens fa riure pel patetisme humà a allò que fa que ens aturem un instant per a poder assaborir-lo per la seva bellesa i la seva lletjor. Sovint dos elements del tot indissociables.
Aquesta dualitat i fútil abraçada a la vida contrasta amb una dansa contemporània i el claqué amb la música barroca a piano, que esdevé una barreja tant impossible com agradable. Semblant que hagin nascut l’una per l’altre. I els de Homeland ho saben a la perfecció, fent que Brevis sigui un exemple d’aquesta mateixa dualitat, que la línia de la vida és la mateixa de la línia de la mort, així com la del riure i del plor.
