Xavier Quero

Dins del folklore japonès, aquelles criatures que escapen de la raó humana i que van més enllà del pla terrenal, s’anomenen yokai. La seva existència és la simple manifestació de què hi ha alguna cosa més enllà de la mateixa comprensió humana, i que no recau en nosaltres en jutjar les seves obres que, sovint, assumim com a malignes perquè nosaltres som els bons. I tot i que i dins d’aquest folklore hi ha un seguit d’esperits maliciosos, la majoria d’ells estan massa ocupats en els seus afers per a preocupar-se de l’opinió que poden tenir sobre aquests els mortals. D’entre les moltes manifestacions preternaturals d’aquests éssers, trobem les ningyo, que són meitat humanes i meitat peixos. Sovint aquestes ningyo […]

És tendència trobar-nos sovint a les cartelleres amb obres de teatre de famílies desestructurades i disfuncionals, on tota semblança amb la realitat és pura coincidència, on totes les paraules sonen més altes que les altres i que ens recorden que l’infern no es troba enlloc més que en les persones, i sovint és amb les persones amb les quals coexistim. Purgatoris amb noms i cognoms massa ben coneguts que es queden amb nosaltres perquè hem decidit no fer aquell salt al buit que podia recompensar-nos en aquell lloc al món que teòricament és destinat per nosaltres, però que sovint no sabem on és, perquè no surt als mapes. A Sólo llamé para decirte que te amo trobem novament aquestes famílies […]

Freud contraposava el Principi de Realitat envers el Principi del Plaer. És per a això que sovint gaudim de les pel·lícules de terror i de fantasia, doncs bé sabem que estem lluny de tot això i que podem gaudir plenament de l’experiència sense plantejar-nos si tot això podria esdevenir real. En contraposició, al Principi de Realitat gaudim d’una convenció a partir de poder contrastar amb la nostra experiència i realitat. En canvi, a Cadires mai sabem del cert quan comença la ficció o quan són els veritables actors els que ens parlen de la seva experiència i ens interpel·len. Si és la seva mateixa realitat la que ha conformat aquesta revisió del text de Ionesco que sembla anar-los-hi com un […]

La Sala Fènix, sempre a la recerca de nous públics, ha encetat aquesta setmana un cicle de tres espectacles d’un dels gèneres més obscurs a l’hora que rellevants del darrer segle: el butoh. El gènere, originat a partir de l’horror derivat dels bombardejos atòmics americans a Hiroshima i Nagasaki es defineixen com a la dansa cega cap a la foscor, i aquesta és plena d’horror, però també d’humanitat, sovint la fragilitat dels nostres cossos que, lluny de ser perfectes, constantment es retorcen entre el plaer i el dolor vital de la mateixa condició humana. La peça escollida per a l’inici aquest cicle és el «The Swan Hymn» des de la visió del ballarí japonès establert a Finlàndia Ken Mai, que […]

Qui canta els seus mals espanta, o almenys això era el que ens deia la cançó de Els Esquirols. Però mai sabem del cert si aquest cant que fem es el que generarà nous problemes o és, en part, el causant d’aquests. A escena ens trobem a la Marta Fiol deixant-se acompanyar pel pianista Carles Puig que estableixen un diàleg constant sobre d’allò que és diví i humà. Les seves dèries, principalment les d’ella, i l’anhelada recerca d’una solució. Una solució desconeguda perquè tampoc en coneixem -exactament- el conflicte més enllà de la mateixa incomoditat que ens suposa viure i sobreviure en un món que cada vegada entenem menys i que sovint es troba subjecte a regles i lleis que […]