Xavier Quero

Era a l’obra de Pirandello on, del no-res, i enmig d’un assaig apareixien sis personatges que cercaven un autor, feien gràcies i oferien el millor d’ells perquè algú els donés una oportunitat. Aquesta proposta meta-teatral quan s’estrenà el 1921 despertà perplexitat en el públic que no sabia avenir-se d’allò que passava a escena, no entenent què era real i què no. Els personatges, de vegades, te’ls trobes d’una forma o d’una altra. De vegades és el mateix dramaturg que es persona de diferents formes, mirant de trobar els seus personatges, però també de trobar-se a si mateix en un mapa d’un territori del tot desconegut que sovint és en blanc. La memòria és capriciosa i mandrosa, sovint emmagatzema, ajunta records […]

Al llarg de la nostra vida sempre hi ha un seguit de personatges als quals, posant-li només l’article al nom i cognom, es crea un consens al voltant de la identitat d’aquesta persona. En el cas que ens ocupa, fer referència a «la Comes» és fer referència a «la Comes», perquè no hi ha ningú més que ella i no hi ha ningú més com ella. Els catalans, que som els que més acostumats hem estat a veure-la a escena o a la pantalla petita, som conscients d’aquesta afirmació i podem sentir-nos afortunats de compartir espai-temps amb ella. Generacionalment, tot i que ja fa massa que dura aquesta tirallonga, podríem considerar-la -gairebé- una mena de zeitgeist. Doncs podem connectar un […]

Va ser el 1991 quan l’autora Judith Bardwick edità el seu llibre Danger in the comfort zone. En aquest va acabar de definir, sistematitzar i posar en relleu el terme de la zona de confort. Almenys en la seva concepció més moderna, la de seguretat, rutina i poc perillós, tot i el risc de la monotonia. En aquesta zona de confort no hi ha grans angoixes i tot es pot mantenir sota control. Ara bé, sovint aquesta no és més que un miratge i la majoria de les condicions que la mantenen no són més que aparences i una entropia pausada que no vol explicar-nos res en concret (Afortunadament) i això ens fa tenir la certesa de què tot està […]

Fins no fa gaire, i a mesura que des de la mateixa senectut -com a ens- s’alcen veus, el parlar de sexe amb gent gran era -també- un gran tabú. De fet, encara ho és, sempre que siguis un tertulià de Som EVA o parlis -una vegada més- de la persecució a la prostitució, però sempre des de l’òptica higienista que persegueix a la prostituta i mai al client. Però, com sempre passa, sembla que la generació -aparentment- dominant, tot i que no ho sigui en termes macroeconòmics, sembla ser sempre la que descobreix la sopa d’all, la societat, l’economia i la sexualitat. La tieta o la iaia, però, només serveix perquè ens moqui, així i tot, no perquè ens […]

Va ser el 1888 quan la mística russa Helena Blavatksy publicà una de les seves obres cabdals: «La doctrina secreta«. En aquest doble volum, Blavatsky aplegava gran part del coneixement de la nova doctrina de la teosofia, que partint de l’hinduisme podia explicar el funcionament de l’univers fins que aquest esdevingués -simplement- ciència. Una ciència acientífica que podia explicar l’univers i que ens deia que totes les religions provenien del mateix tronc i que cada credo o secta, no era més que una branca d’aquesta creença, que a mesura que més s’allunyaven del tronc, més podien arribar a contradir-se amb les ensenyances i dogma originals, que eren els d’una vida altruista al servei als altres. Ara bé, és també en […]