Xavier Quero

Corria l’any 1993, quan el filòsof francès Jacques Derrida publicà el seu assaig Els espectres de Marx en què plantejava el terme de hauntologia, barrejant el fet d’esdevenir fantasma «haunt» amb de l’ontologia, l’estudi de l’ésser; en el que contraposava la màxima de l’«Un fantasma recorre Europa» amb el vers de Hamlet de «Va el temps fora d’encaix. Fatal destí!». L’especulació de Derrida plantejava que els espectres del passat continuen influint el present, especialment després de la caiguda de les grans ideologies. La història no desapareix, sinó que tornen com a espectres que persegueixen el present. Com si es tractés de la segona llei de la termodinàmica, tot i que sense la irreversibilitat de l’energia i la formació del passat, […]

Era a l’obra de Pirandello on, del no-res, i enmig d’un assaig apareixien sis personatges que cercaven un autor, feien gràcies i oferien el millor d’ells perquè algú els donés una oportunitat. Aquesta proposta meta-teatral quan s’estrenà el 1921 despertà perplexitat en el públic que no sabia avenir-se d’allò que passava a escena, no entenent què era real i què no. Els personatges, de vegades, te’ls trobes d’una forma o d’una altra. De vegades és el mateix dramaturg que es persona de diferents formes, mirant de trobar els seus personatges, però també de trobar-se a si mateix en un mapa d’un territori del tot desconegut que sovint és en blanc. La memòria és capriciosa i mandrosa, sovint emmagatzema, ajunta records […]

Al llarg de la nostra vida sempre hi ha un seguit de personatges als quals, posant-li només l’article al nom i cognom, es crea un consens al voltant de la identitat d’aquesta persona. En el cas que ens ocupa, fer referència a «la Comes» és fer referència a «la Comes», perquè no hi ha ningú més que ella i no hi ha ningú més com ella. Els catalans, que som els que més acostumats hem estat a veure-la a escena o a la pantalla petita, som conscients d’aquesta afirmació i podem sentir-nos afortunats de compartir espai-temps amb ella. Generacionalment, tot i que ja fa massa que dura aquesta tirallonga, podríem considerar-la -gairebé- una mena de zeitgeist. Doncs podem connectar un […]

Els humans, com a ésser imperfectes, projecten totes les seves inseguretats en una estranya confiança cega de possessió i ser posseïts. Aquest sentiment de pertinença i possessió és sovint una de les formes més «senzilles» de sentir-se de nou dins d’aquella terra promesa dels quals, els humans, van ser-ne expulsats al Gènesi. Aquella incommensurable protecció, que és la mateixa que sentim dins del ventre matern i que ens connecta amb el nostre cervell més primigeni, és la que d’ençà que va néixer el raonament i la paraula, mirem de retrobar. Un amor incondicional que ens faci oblidar el fred i que les paraules tornin a deixar de tenir sentit per sentir-ne, simplement, l’escalf. Un escalf que és del tot inefable. […]

Va ser el 1991 quan l’autora Judith Bardwick edità el seu llibre Danger in the comfort zone. En aquest va acabar de definir, sistematitzar i posar en relleu el terme de la zona de confort. Almenys en la seva concepció més moderna, la de seguretat, rutina i poc perillós, tot i el risc de la monotonia. En aquesta zona de confort no hi ha grans angoixes i tot es pot mantenir sota control. Ara bé, sovint aquesta no és més que un miratge i la majoria de les condicions que la mantenen no són més que aparences i una entropia pausada que no vol explicar-nos res en concret (Afortunadament) i això ens fa tenir la certesa de què tot està […]