Era a l’obra de Pirandello on, del no-res, i enmig d’un assaig apareixien sis personatges que cercaven un autor, feien gràcies i oferien el millor d’ells perquè algú els donés una oportunitat. Aquesta proposta meta-teatral quan s’estrenà el 1921 despertà perplexitat en el públic que no sabia avenir-se d’allò que passava a escena, no entenent què era real i què no.
Els personatges, de vegades, te’ls trobes d’una forma o d’una altra. De vegades és el mateix dramaturg que es persona de diferents formes, mirant de trobar els seus personatges, però també de trobar-se a si mateix en un mapa d’un territori del tot desconegut que sovint és en blanc.
La memòria és capriciosa i mandrosa, sovint emmagatzema, ajunta records i els deixa arraconats en alguna banda. D’altres vegades simplement recicla el seu contingut i, depèn com, ni Google se’n recorda del viscut. És aquí quan comença la recerca d’en Camil Clot.
El teló de fons en la recerca d’aquesta història és aquest impasse de la ciutat de Barcelona a mesura que deixava de ser olímpica i cercava de nou, sota una influència d’un extint Porcioles, fer de nou de la ciutat un pol d’atracció a cops de talonari i efectes que van desdibuixar la quadrícula fins a deixar-ne aquest mapa en blanc on no apareix cap nom nu referència. Tampoc el de Camil Clot.
Els noms, però, que s’aboquen i que ens dura l’instant per iniciar la recerca de Clot, són més que coneguts i reconeixibles, des de Felipe Fresón i amics fins a les sessions a la Nitsa de la mà d’en Sideral.
Ara bé, després d’això, ens perdem fins a arribar a un modest pis a la Gornal, un lloc llunyà, d’una forma més espiritual que no pas físic del distingit somni barceloní dels bisbalencs Fetus, on la música sona a un volum eixordador per amagar els secrets dels residents i apaivagar els pensaments d’aquells que l’escolten en plena dècada del 2020.
Em dic Josep és més que una simple recerca d’un personatge, en Camil Clot, on la quarta paret va caient en funció de l’interès dels implicats per explicar-nos no només on comença i acaba una història, sinó també com es confecciona aquesta mateixa. Fent d’un llençol senzill, un llenç, però també un mapa i fins i tot, la vela de la nau que ens ha de dur a port.
Ara bé, els personatges, no només buscant l’autor, tampoc saben on és el port i simplement es deixen endur pel corrent.
D’altres vegades no és el simple fet que el corrent sigui -també- capriciosa, sinó que aquesta és tan violenta, encara que sembli tranquil·la, que engoleix els noms i les vides dels que no són prou forts per a erigir-se capitans d’una nau de timó trencat i unes veles que sembla que ja no s’inflaran.
Dos germans, un d’ells en Camil Clot, un músic del qual ja no se sap res, una mare i un autor.
Com una novel·la victoriana farcida de clixés, una llar sense miralls on sempre hi ha un germà tenebrós que ens duu per un llarg i angost viatge. Però ara només ens queda la part més avorrida de la bessonada, la que mira de sobreviure i fer facècies, mirant d’ocultar un reguitzell de foscos secrets dels absents membres de la família i de la mateixa condició humana.
La metaficció d’en Marc de la Varga ens diverteix i commou a parts iguals en aquesta recerca de l’home de sucre nostrat, encarnat en la ficció pel cantautor Daniel Higiénico en la seva primera -i esperem que no última- incursió teatral i ben flanquejat per Mont Plans i Pau Vinyals que ens fan transitar per aquesta recerca de personatge esborrat pel pas del temps, que no és més que un rengló perdut de Déu més, com tants d’altres que mai van suportar el pes de les expectatives dipositades i d’un món que retalla les ales d’Ícar des del seu naixement, i que només es troba quan ens adonem que l’Emperador està despullat o els ociosos diletants noctàmbuls es troben amb una balena morta embarrancada a la platja.
Només mirant aquest cadàver d’un ésser tant meravellós com grotesc ens adonem de les seves faccions i com aquestes, també per caprici de la selecció natural, ens poden recordar -també- a