Fins no fa gaire, i a mesura que des de la mateixa senectut -com a ens- s’alcen veus, el parlar de sexe amb gent gran era -també- un gran tabú. De fet, encara ho és, sempre que siguis un tertulià de Som EVA o parlis -una vegada més- de la persecució a la prostitució, però sempre des de l’òptica higienista que persegueix a la prostituta i mai al client. Però, com sempre passa, sembla que la generació -aparentment- dominant, tot i que no ho sigui en termes macroeconòmics, sembla ser sempre la que descobreix la sopa d’all, la societat, l’economia i la sexualitat.
La tieta o la iaia, però, només serveix perquè ens moqui, així i tot, no perquè ens expliqui que la societat sempre es mou pel carrer, però que també fa una important feina als llençols, i les cupletistes des de l’escenari, amb perdó de Joseph Corré i la seva santa mare Vivienne Westwood, van ser unes agents provocadores.
Les cupletistes des del seu púlpit-rostisseria, exhibien tot allò que innominable entre pit i cuixa deixant anar astracanades, dobles sentits, gracietes i facècies, però també subvertien hàbits i normes socials, fent que aixecar el llençol del llit, amb uns o altres, parelles o no, fos gairebé tan important com aixecar el llenç vermell de la falç i el martell, fins i tot abans que en Weimar es posessin mans a l’obra o ens parlessin dels canvis de sexe per part d’en Magnus Hirschfeld.
Les cupletistes, però, també rebien el nom de sicalíptiques, i les seves arts la sicalipsi, a partir del mot grec σῦκον (figa) i de ἄλειψις (fregament). No cal ser massa astut que el que fins feia poc només calmava la histèria femenina havia esdevingut quelcom ben diferent. Paral·lelament al grimori d’Aleister Crowley De Arte Magia també en feia una versió diferent del text Eroto-comatose lucidity, però aquesta és una altra història ben diferent. El que sí que és evident que l’ocultació de la moral victoriana, que dominà tot el món occidental, s’esvaïa d’una manera o una altra i el llenguatge d’aquestes dones d’art i es parlava -amb certs embuts- d’allò que no s’havia de parlar a aquells teatrets de barraca barcelonins que emergien en el que allò -encara- era fora vila sense ser-ho, és a dir: l’avinguda Marquès del Duero, altrament coneguda com a Francesc Layret i, tanmateix, coneguda com a avinguda del Paral·lel.
Entre la didàctica de l’antropologia humana amb la roba interior pels turmells, la classe d’història i el més pur divertiment tenim aquestes Sicalíptiques que ens parla de divertiments remots que cada X temps volem maldestrament revifar i recordar aquelles cançons que encara alguns van escoltar en discs de 78 rpm i que de tant en tant redescobrim i deixem anar una riallada per l’estirabot pronunciat i que encara ens pot fer enrojolar.
Le Croupier (Aina Sànchez, Carles Cors, Toni Huertas i Mont Plans) amb una solvència més que contrastada, es deixa acompanyar per col·laboradors encara més solvents (Josep Maria Miró al text i Xavier Albertí a la direcció) per aquesta nova proposta de cançons que hem taral·lejat o hem sentit taral·lejar, però que potser no hem parat mai -massa- atenció, amb una lleugera i didàctica introducció així com entreactes en el que coneixem un món que el feixisme i després la modernitat van acabar d’enterrar, sense deixar-nos conèixer que els hàbits d’aquells que van venir abans que nosaltres, no eren aquells personatges de missa i repicant que se’ns ha volgut vendre, sinó que potser eren més oberts que no pas nosaltres en aquest món neopurità en el qual vivim i que cada dia és més i més avorrit, fent-nos adonar que això no és pas la modernitat que ens havien promès, sinó que sovint és -encara- en els cuplets, tangos i boleros gairebé centenaris que ens descriuen no només un seguit d’hàbits i diversions, sinó també com les addiccions esdevenien fatídiques en aquell món modern que s’estava gestant i que hem certificat no ens ha fet bé i que aquest viatge al passat és tant refrescant com rejovenidor.