Va ser el 1991 quan l’autora Judith Bardwick edità el seu llibre Danger in the comfort zone. En aquest va acabar de definir, sistematitzar i posar en relleu el terme de la zona de confort. Almenys en la seva concepció més moderna, la de seguretat, rutina i poc perillós, tot i el risc de la monotonia.
En aquesta zona de confort no hi ha grans angoixes i tot es pot mantenir sota control. Ara bé, sovint aquesta no és més que un miratge i la majoria de les condicions que la mantenen no són més que aparences i una entropia pausada que no vol explicar-nos res en concret (Afortunadament) i això ens fa tenir la certesa de què tot està bé, perquè com deia el Bard, tot està bé si acaba bé. Així i tot, tot pot acabar d’un moment o un altre amb un sotrac. Un sotrac que ens destarota del tot.
Aquells sotracs vitals que ens deixen novament, confosos i desorientats, a la casella de sortida, després del pas previ a guarir-nos d’alguna forma, i novament expulsats a la intempèrie i sense l’enyorat paradís terrenal, així que no queda més que abocar-nos als records o aquells temps en el que tot estava bé, o si fa no fa, s’estava millor.
La vida és sovint un salt constant d’una zona a una altra, i sovint enyorem no la que acabem d’abandonar, sinó una encara més llunyana. On tot era -encara- més senzill, els rostres es recorden més amables i no s’havia de patir per la diabetis al davant d’una xocolata desfeta. Una Arcàdia, una Ítaca, l’hort dels cirerers, el jardí secret o la casa pairal dels avis de la família protagonista, ara ja caiguda en decadència.
Allà on tornar i ser. Potser és també allà on fugir després d’una temporada a un centre de salut de mental. Allà on descansar d’aquell descans que mai va ser-ho. Tactes i flaires conegudes, normes no escrites del pas del temps que reconforten en recordar-les i reconèixer-les com quelcom casolà. Allà on tornar a respirar i ser sense que el pes de la vida importi.
Avui no ploraré és, doncs, una versió hiperbòlica alhora que més lleugera de la comèdia de Les tres germanes de Txékhov, que sovint -representada a Occident- s’acaba esvaint el seu significat còmic dels problemes del Primer Món, perquè l’experiència d’un segle i escaig d’avantatge fa que no deixem de veure avantsales de la Revolució Russa i caiguda del tsarisme. També, per extensió, de personatges i situació, veiem El jardí dels cirerers amb aquest paradís -ja- perdut com a esperança de retrobar-se físic i identitàriament entre les parets d’una llar oberta en detriment de la vida benestant de ciutat que no ha fet més que distanciar a la família disfuncional del muntatge. Que tot i ser disfuncional, encara és prou autònoma tot i les seves mancances i debilitats d’una salut mental que es ressent de les condicions socials i -perquè no dir-ho- materials.
És només els afegits externs els que fan que el seny i el discerniment quedin com a quelcom sobrevalorat en afegir-hi a altres actors que no empatitzen amb aquestes categories d’allò que es considera una -i amb disculpes per la reiteració- saludable salut mental, i només la fatxenderia i egoisme implícits en un mercat econòmic, que condiciona les vides i relacions interpersonals, siguin el més rellevant per a aquests afegits a la taula.
Un altre element hiperbòlic, alhora que també histriònic, el trobem en el personatge que interpreta Marta Pérez, que fonamenta tota la seva existència en un reguitzell de cultura pop cinematogràfica que por un moment ens passa pel sedàs de la versemblança per perdre’s, a posteriori, en les normes de la comèdia i fer-nos veure que, sovint, l’existència és -o hauria de ser- més plaent del que és i que sovint, la nostra narrativa vital és força mediocre, però que amb cert suport afectiu i imaginació podem reinterpretar fins i tot el més fosc dels nostres processos vitals. Fent que aquestes tres germanes, més l’afegida, decideixin que el seu immobilisme no és tal, sinó que és la passa cap enrere per fer aquella gran passa cap endavant.
La posada en escena sòbria li fa el joc a una precisa maquinària escènica, que fa tota mena de moviments amb l’escenari giratori, les parets desplaçant-se amunt i avall atorguen intimitat o un espai prou ampli perquè corri l’aire a les escenes i relacions dels personatges, evidenciant que les distàncies entre ells -i les seves intimitats- siguin tan estretes o àmplies com sigui necessari i en funció de la seva relació de poder o la fredor que habita entre ells. Fent que allò que és físic sigui mental i allò que és mental esdevingui físic, fent que allò que hauria de ser ampli i luxós esdevingui una cel·la amb reixes a les finestres, no permetent veure què és el que hi ha més enllà o veure aquell paradís perdut on s’estava millor.
El que sabem del cert, però, és que les T de Teatre es troben on millor saben estar, que és novament als escenaris i això sempre és motiu de celebració.