No deu ser casualitat que hagin coincidit en el temps tres projectes al voltant de la figura d’Antoni Benaiges, el professor que va voler dur el mètode Freinet a una escola de Bañuelos de Bureba, Burgos, als anys trenta, durant la Segona República: la pel·lícula de Patrícia Font (El mestre que va prometre el mar, 2023); l’obra El mar, visió d’uns nens que no l’han vist mai, de Xavier Bovés i Alberto Conejero; i la que ens ocupa avui, El mestre i el mar, amb dramatúrgia i direcció d’Eu Manzanares. Com dèiem més amunt, no és cosa de l’atzar aquesta coincidència. Sovint, les arts expressives/narratives assumeixen la responsabilitat d’escarvar en la memòria col·lectiva, o, si més no, se senten atretes per allò que ha provocat la desmemòria. En el cas de “l’afer Antoni Benaiges”, la por.
La posada en escena és fluïda, de vegades, fins i tot veloç, atrafegada. Els actors i les actrius interpreten diversos personatges cadascú, sense escarafalls i sense necessitat de caracteritzacions que només farien nosa. Anna Bernal és l’única que no dobla. És la Júlia, la néta d’un dels nens que va ser alumne de Benaiges, i qui duu la investigació per desenterrar els records que el feixisme ha sepultat a les cunetes. La seva interpretació és prou afinada per mostrar el contrast entre les generacions i, a la vegada, teixir un fil en el temps i l’espai que ens connecta amb els nostres avis i amb els nostres néts.
El mestre i el mar posa el focus no tant en el professor com en la història dels alumnes i els seus pares, així com en la figura de la Júlia, que entoma el repte, que es compromet amb la història de la seva família, però també amb la de la comunitat i amb la de la classe social treballadora, gairebé sempre silenciada. Aquest és el compromís del projecte d’Eu Manzanares i Marvivir: restituir la memòria, la veritat o, en qualsevol cas, posar de manifest que ha estat el dolor i la por, o la por al dolor, el que impedeix recordar.
El mestre i el mar parla d’homes i dones a qui s’ha negat el dret a saber, a comprendre i a decidir, de persones a qui se’ls deu una explicació. Potser el teatre (l’Assemblea) pot convocar alguns dels elements per tornar-los (i tornar-nos a tots) allò que els va ser pres.