La literatura d’Erri de Luca es forja a partir d’una prosa succinta i destre que mira de carregar (sense ser carregosa) les frases amb el poder de la precisió. Els continguts que sovintegen les novel·les de l’autor italià no defugen mai la controvèrsia o la història recent del seu país, com és el cas d’Impossible.
L’assumpte que, entre d’altres, posa en joc L’impossible és la pugna entre el poder de l’estat (més aviat del capitalisme) i els qui l’han desafiat i han actuat al marge del sistema. El sistema judicial (representat pel fiscal, un Bernat Quintana que atorga un aire sorneguer al personatge) té una opinió interessada i busca arguments per a confirmar-la, en lloc del procés invers que hauria de ser el lògic. El passat revolucionari de l’acusat (un Lluís Soler excepcional) i, per tant, el desafiament a l’estat i a l’ordre establert pren rellevància en els interrogatoris, tant com els detalls del cas.
El muntatge de Ramon Simó s’assenta en l’austeritat que demana l’estil lucanià, tant pel que fa a l’escenografia (de què també s’encarrega Simó) com als moviments dels intèrprets, que afronten els papers amb sobrietat i sense escarafalls. Al llarg de la representació, s’intercalen les escenes de l’interrogatori amb aquelles en què l’acusat, sol a la cel·la, diu en veu alta les cartes que escriu a una dona de qui només sabem que se l’estima. L’espectador no sap avenir-se que una obra sense pràcticament moviments dels actors transmeti, en canvi, un dinamisme misteriós. Penso que té a veure amb el joc de mirades, sobretot en el cas de l’acusat que, gairebé sense excepció, mira a un punt indefinit de l’espai quan escolta el fiscal/estat i només el mira quan li parla. Aquest joc es repeteix fins a l’última escena (que no explicarem aquí) i atorga a L’impossible una agitació i una tensió irresistibles de teatre íntim i commevedor.