Xavi Pijoan

És plaent poder començar a resseguir la trajectòria d’una companyia jove. Aquest és el cas de Sixto Paz, que des de 2013 ocupa un lloc preeminent a l’escena barcelonina amb una proposta sòlida que entén el teatre com un espai (també de temps) per a preguntar-nos coses sobre nosaltres mateixos, sense embuts i amb el màxim d’honestedat que estiguem disposats a posar sobre la taula. A «Pulmons», a «L’efecte» o a «hISTÒRIA», Sixto Paz ja havia dissenyat personatges que miren de comprendre’s els uns als altres i a sí mateixos, sovnit amb desesperació. «Dybbuk», el text més important de Jan Vilanova fins ara, i el muntatge més reeixit de Pau Roca, participa d’aquest mateix element essencial de la companyia, però […]

Allà al Poble Sec, a tocar del Teatre Grec i també del Lliure, i del Mercat i de l’Institut del Teatre, hi ha una sala petiteta on s’hi fan funcions, d’aquestes que en diuen de petit format. A La Vilella, aquests dies s’hi pot veure el muntatge que de «La falsa suicida» d’Angélica Liddell ha dirigit Sadurní Vergés. El text de la figuerenca va ser estrenat l’any 2000 a Madrid per la companyia Atra Bilis, capitanejada per la pròpia Liddell. Un home, l’Horacio, es queda coix al salvar una dona, l’Ana, que, suposadament, ha volgut suïcidar-se al llençar-se des d’un balcó. La retroba com a noia de cabina de peep-show. Ell s’ha convertit en matagats i ella es fa dir […]

Vam conèixer Roland Schimmelpfennig gràcies a l’extraordinari muntatge que el propi Moisès Maicas va fer de «El Drac d’Or» al Teatre Akadèmia. Tant en aquell cas com en el de «Peggy Pickit», l’alemany capgira totes les convencions teatrals per parlar-nos de dues parelles que es retroben després d’uns anys de no veure’s. Una ha viscut una vida convencional i l’altra, en canvi, ha estat a l’Àfrica treballant com a metges. El xoc entre les dues experiències generarà tensió entre els quatre amics. El joc subversiu que proposa l’autor, en forma de repeticions incessants d’algunes parts del text, de versos que són cantats en lloc de dits o de discontinuïtat de les accions, és recollit per Maicas, poc amic del teatre […]

Traspassada a un altre barri la Beckett, l’Almeria Teatre i el Lliure són els teatres de capçalera que ens queden als graciencs que encara plorem l’Artenbrut i, alhora, celebrem que Els Lluïsos programés la temporada pasada «Barcelona (Contra la paret)» que havia arrasat Tàrrega setmanes abans. El cas és que el teatre del carrer Sant Lluís ha recuperat «Sueño de una noche de verano (Versió de Deisy Portaluppi)», escrita i dirigida per Iván Morales per als alumnes de Joves III de l’Estudi Laura Jou, que fa uns mesos ja va ajudar-nos a afrontar l’any 1 després de Beckett amb una proposta perspicaç i enèrgica plena d’ironia, d’autocrítica i d’amor pel teatre. La filla de l’Amancio Ortega duu a terme el […]

Es pot escriure sobre «Anarchy»? Perdoneu la cita, però em sembla que era Adorno qui deia que escriure sobre segons què era com ballar sobre escultura. Suposo que la manera adequada de dir alguna cosa sobre l’últim projecte de Sociedad Doctor Alonso deu ser tocant una versió a mig camí entre Minor Threat i Parálisis Permanente, però com que ja fa unes ratlles que escric i la ignorància és atrevida, no m’aturo. Sofia Asencio i Tomàs Aragay (SDA) recuperen Semolina Tomic i li demanen que torni a pujar a un escenari deu anys després perquè entenen que és la persona adequada per interpretar una dramatúrgia amb dues parts ben diferenciades. En la primera, Semolina és a terra oberta de cames […]