Xavi Pijoan

Diu Xavier Albertí, director de l’obra, que el teatre de Lluïsa Cunillé exigeix una «sensibilitat ben afilada» a l’espectador, i Islàndia n’és una prova. En ella hi trobarem la majoria de les constants de la poètica de la dramaturga de Badalona. Un adolescent, que en la primera escena de l’obra, però, és un adult, marxa a Nova York a buscar la seva mare alhora que fuig de la crisi econòmica islandesa. Ens trobem en un espai físic i vital hostil, amb tot un seguit de personatges que aniran revelant la seva insatisfacció respecte del seu entorn i les seves circumstàncies. El primer preceptor de Cunillé, Sanchis Sinisterra, anomena teatralitat menor aquell teatre que tendeix a reduir els recursos i prioritza […]

(…) volem fer l’inventari, tot lo complet que sabrem, de la riquesa, de l’opulència imponderable, estupenda, que en paraules, frases, adagis, modismes i formes té escampada i espargida la nostra llengua (…) Mossèn Antoni Maria Alcover escriu això al seu Diccionari de la llengua catalana. Lletra de convit, i és escaient per entendre l’espectacle que Produccions de Ferro presenta aquests dies a La Seca amb dramatúrgia de Toni Gomila i interpretacions del mateix Gomila i Catalina Florit. El de Manacor és reincident a la sala del carrer Flassaders on hi ha fet tres estades per dir el seu Acorar, que ha esdevingut un fenomen que no hem de cansar-nos de recomanar si segueix girant. Peccatum és la posada en escena […]

La història de les germanes que es reuneixen per desvetllar un secret familiar que un cop desenterrat engega un procés de restitució de la identitat d’alguna d’elles o de totes elles, és un motiu literari recurrent i molt fructífer en la història de la ficció dels últims quatre segles. A Helena Tornero li agraden les històries que no ens arriben senseres, i per a tal cosa res millor que el terreny de l’autoficció, el material evanescent dels records i de la seva manipulació que, al final, és el que conforma les nostres vides. Entén el teatre com a reconstrucció gens innocent a partir de fragments dispersos, de filtracions de la memòria que reverberen incansablement fins que un descens als inferns […]

Agost a Barcelona, amb això està tot dit. Per arribar-te al Maldà des de Gràcia no em decideixo erntre baixar rodolant gràcies a tanta orxata i tants fartons de la Sirvent o agafar el bicing «a tumba abierta» i sense fer presoners. És cert que l’agost teatral reviscola i que la oferta cada cop és més interessant, però la inèrcia marca que no hi trobaràs res de massa bo a la cartellera. Un cop hi ets al Maldà, però, entens de seguida per què hi has anat: la recepcioneta, les cadires, els quadres del Baró, la finestra que dóna al Carrer del Pi… Disposar els elements necassaris per a que el fet teatral sigui possible és una qÚestió de voluntat […]

La mort de Robert Davreu, que havia de traduir Filoctetes, va donar a Wajdi Mouawad, de manera paradoxal, la oportunitat de distanciar-se del text i utilitzar la crisi creativa i existencial per a iniciar una cerca física i metafòrica. El Wahid, trassumpte de Mouawad, efectua, doncs, un viatge de retorn als orígens de la tragèdia, als orígens del llenguatge literari per a recarregar-lo de significat i tornar a saber escollir la paraula justa. A les ruïnes gregues, a l’Hades (un aeroport abandonat, efectivament, deu ser molt semblant a l’Hades), a la plaça Sintagma de la revolució… seguirà la pista per a trobar la clau que el permetrà recuperar el desig de viure, que és el mateix que el d’escriure. El […]