Xavi Pijoan

A Mia madre (2015), de Nanni Moretti, Margherita Buy interpreta una directora de cine (que també es diu Margherita) que demana als actors que siguin al costat dels personatges als quals interpreten, que es difumini la distància entre les diferents entitats, la de persona, la d’actor o actriu i la de personatge. M’hi va fer pensar l’Ivànov que Àlex Rigola ha muntat amb dramatúrgia de Ferran Dordal, Rigola, avesat a posar en dubte alguns dels elements indiscutits de la representació teatral tradiconal, fa un pas endavant i s’atreveix a qüestionar l’estatut de les entitats que participen a l’hora d’interpretar un personatge. Els actors i les actrius mantenen el seu nom de pila i defugen la introspecció com a premissa necessària […]

«Quan comences a llegir, ja t’estàs enganyant» diu la Ròmula (Àngels Bassas) al Ramon (Àlex Casanovas), el seu marit. La Ròmula li ho diu com un retret, com un menyspreu, però a Brossa era precisament això el què li interessava del teatre: la il·lusió, la presa de consciència que és una mentida meravellosa i que no cal disfressar-la, al contrari, cal mostrar-la sense pudor. Diumenge és un diumenge a la tarda a casa d’un matrimoni burgès de Barcelona una mica avorrit de sí mateix, que rep la visita d’un amic (Abel Folch) que no serà, però, contrapunt sinó consolidació de l’estat apàtic de la parella. Hermann Bonnin sap que no se li ha de buscar la solemnitat per enlloc a […]

Una pantalla translúcida en primer terme deixa entreveure un guitarrista, una «cantaora», un «bailaor», un percussionista i un actor-rapsoda. S’hi projecta un camí pel qual hi avança una càmera subjectiva. Durant la representació es combinaran les projeccions dels testimonis d’experts lorquians que viatgen en tren i les interpretacions en directe, musicals i no, de l’obra menys coneguda del poeta granadí. Federico García declara les seves intencions ja des del títol, que prescindeix del cognom que l’identifica com a poeta i com a icona cultural, i escull el nom i el primer cognom per dur a terme un trajecte, un recorregut per la vida d’un home. Pep Tosar s’endinsa en el teatre documental per indagar sense un rumb fix, com ho […]

No és la primera vegada que La Ignífuga escull la narrativa com a matèria primera per al seu teatre. A 2016 van presentar també al Tantarantana i formant part, com en el cas de El jugador, d’El Cicló (cicle de companyies independents de Barcelona), Kohlhaas de Heinrich Von Kleist. En ambdós casos proposa una posada en escena amb elements aliens a les formes més tradicionals del teatre, en aquest cas, una guitarra elèctrica, cançons de Led Zeppelin, micròfons (a la Rigola), una pantalla… Albert Pijuan és el responsable de la dramatúrgia i, per tant, corresponsable, com a mínim, en la decisió d’haver col·locat en primer pla la vessant socioeconòmica de l’obra de Dostoievski. Pijuan i Pau Masaló (director) s’enduen l’anècdota […]

Ah! (Judit) s’emparenta ella mateixa amb Brossa i la seva tradició, i és clar, aquest fet genera unes expectatives determinades en l’espectador: d’una poètica determinada, de referències al teatre de fira brossià, a un teatre al marge, que fuig de les convencions del teatre literari… Certament, El Martell renuncia al naturalisme i proposa un text rapsòdic (Laia Alsina n’és l’autora), gairebé amb forma de salmòdia, sense personatges, els actors no tenen profunditat psicològica i no existeix un conflicte dramàtic que hagi de resoldre’s. Alsina se serveix del mim, la dansa, el gest… per crear situacions sorprenents que posin en evidència l’engany del oc teatral. La radicalitat formal de la proposta, però, no és coherent amb un missatge expressat de manera […]