Agost a Barcelona, amb això està tot dit. Per arribar-te al Maldà des de Gràcia no em decideixo erntre baixar rodolant gràcies a tanta orxata i tants fartons de la Sirvent o agafar el bicing «a tumba abierta» i sense fer presoners. És cert que l’agost teatral reviscola i que la oferta cada cop és més interessant, però la inèrcia marca que no hi trobaràs res de massa bo a la cartellera.
Un cop hi ets al Maldà, però, entens de seguida per què hi has anat: la recepcioneta, les cadires, els quadres del Baró, la finestra que dóna al Carrer del Pi… Disposar els elements necassaris per a que el fet teatral sigui possible és una qÚestió de voluntat i de passió. Un espai, uns actors, unes actrius i uns quants espectadors. Així doncs, t’asseus i sents que estàs a punt de formar part d’un ritual, de quelcom important que té a veure amb tots nosaltres i que serà irrepetible i inexplicable, tot i que miraràs de fer-ho.
I és clar, l’experiència és una o altra, com sempre, depenent de les circumstàncies, però el ritual s’haurà dut a terme, i aquesta part de satisfacció ja no te la treurà ningú, és per tu i per sempre.
El cas és que Alícia Serrat s’hi deu trobar tan bé com jo al Maldà i s’hi ha instal·lat deu dies. Amb la complicitat de Marc Sambola ha escrit un llibret en to de paròdia, a la Marivaux, de l’heroisme i de la predestinació, que esdevé una etapa necessària per a fundar un amor ¿sincer? i desinteressat. D’aquesta manera, exclou la possibilitat de la unió utilitarista de l’aristocràcia però posa en entredit també les virtuts de l’amor romàntic a través del personatge del Poeta, interpretat pel propi Sambola. Els personatges seran conscients que els secrets i els enganys formaran part del seu amor i que està bé que així sigui.
Tant Anna Langares com Edgar Martínez són capaços de la màxima delicadesa en algunes de les peces de Sambola i de dur-nos a la hilaritat sense solució de continuïtat. Les veus ratllen a un nivell molt alt i el ritme no decau. Alícia Serrat ha organitzat un divertimento de sensibilitat extrema i amb el sentit de l’humor que cal per a defugir el to moralitzant que podria haver-ho espatllat tot.
Surts del Maldà, i la xafogor et torna a posar a lloc, però menys, perquè Per si no ens tornem a veure t’ha dibuixat un somriure que desafia fins i tot el seu títol: Serrat! Sambola! Lagares! Martínez!, vull tornar-vos a veure!