Quan el teatre s’ecola en la vida quotidiana, en els seus moments menys heroics i més susceptibles de ser ocultats fins que l’oblit els converteixi en quelcom que va poder passar, o no, l’experiència de l’espectador deixa de ser eminentment contemplativa i esdevé una mena de tour de force amb un mateix que, amb poques excepcions, haurà de transformar-lo en algú altre.
A La Flyhard no s’hi va a passar l’estona, cal estar disposat que et cantin les quaranta, a aguantar el xàfec i descobrir que allò que veus prefigura allò que t’ha passat, que et passa o que, potencialment, podria passar-te. La Flyhard té una personalitat, una visió de món, la qual cosa no està renyida amb la diversitat estilística, una idea de teatre com a mitjà d’expressió que té a veure, íntimament, amb les dones i els homes, amb les seves passions i les seves misèries.
Marta Aran escriu i dirigeix La noia de la làmpada amb la intenció no tant d’endinsar-se en el dia a dia de quatre joves de trenta i tants com de perforar les convencions i les conviccions més sagrades, aquelles que ens sembles més indiscutibles, per a remoure-ho tot i sacsejar-ho fins que faci mal. L’Alba està embarassada però desitja no estar-ho. Ras i curt, així, sense embuts. Quan una dramaturga s’atreveix a posar sobre la taula un tabú tan instaurat com aquest, acostuma a facilitar a l’espectador raons per entendre el personatge i per fer més lleuger el rebuig inicial. D’aquesta manera, no hauria estat estrany que l’Alba arrossegués algun trauma infantil, o que el pare de la criatura l’hagués pressionat per a tenir un fill… La gran virtut del text és la renúncia d’Aran a justificar el sentiment de la protagonista i a restituir-la dins de la societat i de les seves convencions. No, l’Alba és una dona que se situa als afores del convencional que, a més, no patirà, en cap moment, una «caiguda del cavall» que animi l’espectador a donar-li una segona oportunitat de pertànyer al grup.
Hi ha altres temes, és clar. Les dificultats de les dones que volen ser mares a l’hora de fer-ho compatible amb la seva feina, la competència del món laboral… Però és important entendre la manera com Aran transmet la idea tan potent que comentàvem més amunt. Els diàlegs (entesos com allò que es diu i allò que, de manera gens innocent, es deixa de dir) de La noia de la làmpada tenen la capacitat de revivificar assumptes del passat, que no sabem quins són, però dels quals ens n’arriba la flaire i la càrrega enorme de les coses de família. En les pauses dels diàlegs és on es concentra la intensitat de l’obra, i en la manera com Oriol Casals, Lara Díez, Marta Vila i Andrea Portella els diuen és on hi viu l’emoció de la veritat que ens és revelada.
Una de les dues o tres obres imprescindibles actualment a la cartellera. Teatre convuls per a temps pèssims.