Mouawad acostuma a organitzar el seu teatre en tetralogies. Germanes (“Soeurs”) és la segona part d’una d’elles, que mira d’explicar la història recent des del prisma de la intimitat familiar.
L’autor libanès fa servir una polifonia d’escriptures conformada per imatges, somnis, objectes i altres materials expressius que entoma amb habilitat Roberto Romei per a muntar una posada en escena vibrant, no perquè les peripècies dels personatges no donin respir, sinó per allò que no diuen i que no passa. M’explico. La història de la Geneviève i la Layla està articulada a través de silencis, els que donen testimoni real de la nostra existència. Mònica López i Lluïsa Castell ens emocionen tant per allò que diuen com per allò, sobretot, que no diuen però estan a punt de dir. Quina emoció quan això passa a un teatre. Passa al Tantarantana aquests dies.
Els llaços familiars i les seves històries explicades només a mitges són el canal per a indagar en les raons dels pobles humiliats pels pobles més poderosos, en aquest cas focalitzat en el maltractament de la llengua minoritària que, especialment a principis dels nostres anys 20, reverberen amb molt de sentit a Barcelona.
Aneu al Tantarantana, que s’hi fa teatre d’aquell que té a veure amb nosaltres, amb les coses que ens passen i amb les que podrien passar-nos.