Trinitat Gilbert Martínez

«El Papa» és un duel dialèctic entre el papa Benet XVI, representat per Lluís Oller, i el papa Francesc, Xavier Boada. Dos mons oposats, dues vides diferents, marcades pels orígens vitals, que es porten a l’escenari amb tot el seu pes, però que emociona poc, molt poc a l’espectador. D’entrada, la introducció de l’obra, en què es presenta el turment del papa Benet XVI, que anuncia que vol abdicar, es fa llarg, lent i dens. És una introducció que ja anticipa la monotonia que hi haurà a les parts següents de l’obra: el nus, en què hi haurà enfrontat els dos personatges, i el final, quan el papa Francesc aconsegueix que el conclave el voti. El personatge representat per l’actor […]

«Golfus de Roma» et fa reconciliar amb la vida. En un temps en què els musicals, a Barcelona, sembla que només poden ser musicals si es fan en castellà, «Golfus de Roma» avança per l’esquerra amb embranzida i amb excel·lència. Des que s’entra al teatre, des del mateix vestíbul, comença el viatge a la ficció. Uns pallassos divertits t’acompanyen i et fan passar aquells minuts tedis d’abans de començar la funció. L’espectacle de les cadires inicial no és nou (el mestre Tortell Poltrona hi té el cum laude) però no per això deixa de ser atractiu. I tot seguit comença l’obra, en què la majoria d’actors toquen un instrument musical. I aquesta última frase la repeteixo: els actors toquen instruments, […]

«Els homes són de Mart i les dones, de Venus» torna als escenaris per novena temporada, i podríem dir que el text no ha suportat bé el pas del temps. L’anarquia relacional actual i sobretot la fi de l’exclusivitat de les parelles heteropatriarcals fan que el text grinyoli. També ho fan alguns tòpics, com ara que els homes són competitius, i elles, més sentimentals. Ara bé, cal dir que els tòpics són expressats d’aquesta manera, com a tòpics, i que es parla de forma genèrica, i que aquestes dues condicions són clares des del principi de l’obra. Per continuar, i per salvar el text, hi ha moments de lucidesa extrema, sobretot quan la teoria s’exemplifica, i es declama amb accents […]

«Orgull» demostra el poder de suggestió de les paraules, que tenen la capacitat de traslladar-te a un altre món. És clar que, per aconseguir-ho, cal talent, vocalització, sentiment, és a dir, interpretació. I si a tot plegat, hi sumes un text clàssic, de l’escriptor rus Fiòdor Dostoievski, ens trobem com a resultat una obra de teatre ambiciosa. De fet, hi afegiria una expressió: teatre de veritat. Qui ha aconseguit que coneguem l’univers de Dostoievski (o si més no, un text seu) és la companyia La Perla 29, amb l’Andreu Benito com a actor, i intèrpret únic. A la direcció, Oriol Broggi, que una vegada més demostra que tot el que signa l’ha fet passar pel sedàs de la passió. Qui, […]

«Dirrrty boys» planteja un debat ètic, el de les segones oportunitats, el de pensar si una persona que ha comès un crim atroç es mereix una segona oportunitat per enganxar-se a la vida. L’obra planteja el debat amb dos actors que actuen de forma excel·lent, és a dir amb versemblança (en Martí Cordero i en Sergi Espina), en un escenari senzill, format només per vuit matalassos, que tindran la funció de sac de boxa, terra on caure per baralles, matalàs per dormir, per fer sexe, cadira per asseure’s. I puc assegurar que l’espectador surt trasbalsat per la complexitat del cas, perquè els blanc i els negres no existeixen quan es tracta de redimir dos joves que amb 10 anys van assassinar-ne […]