Entendre que les persones no són bones o dolentes sinó de les dues qualitats alhora, podria ser un bon resum del drama majúscul de l’obra Tot eren fills meus, dirigit per David Selvas, que ha comptat amb Anna Serrano Gatell com a ajudant de direcció.
L’obra comença amb una història que està a punt d’arribar al desenllaç, i que es precipita per l’acció que l’espectador comença a observar. Dos joves, de famílies que havien estat veïnes, i els pares, socis de feina, volen casar-se. A partir d’aquí es descabdella l’acció, que ha partit de la decisió de la parella, fins al punt que ells dos s’assabenten de tot el que ennegreix les dues famílies al mateix moment que ho sap l’espectador. El context històric és real: Amèrica, durant els anys després de la Segona Guerra Mundial
Quan la veritat la coneixem finalment, el drama haurà esclatat sense fre, i deixarà sense consol els joves, però també el públic, que triga a assumir la cruesa del que vol dir tenir diners, voler-los mantenir i voler-ne sempre molts més.
El guió, basat en el text homònim de l’escriptor Arthur Miller, està protagonitzat per uns actors de nivell, com són l’Emma Vilarasau i el Jordi Bosch, però també cal assenyalar la bona interpretació de tota la resta, que en cap moment queden eclipsats pels dos grans noms. Els enumero: Quim Àvila, Clàudia Beneto, Eduard Buch, Ricard Bujan, Eduardo Lloveras, Francesc Marginet, Gemma Martínez i Clara de Ramon.
Per acabar, si l’acció i la interpretació dels actors són excel·lents, l’escenegrofia també cal ressaltar-la. Un jardí verd (compartit per diferents cases, on ha tingut lloc els jocs dels fills de totes les famílies, plantat d’arbres, especialment d’una pomera que des del primer moment de l’acció pronostica el final de l’obra) és l’espai on té lloc gairebé tot del que passa a l’escenari. Per tot plegat, Tot eren fills meus s’ha d’anar a veure. Teatre ben fet, ben interpretat, que no et pots perdre. I una curiositat final: Miller va estrenar l’obra el 1947 a Nova York. L’impacte que devia causar dos anys després que acabés la Segona Guerra Mundial devia ser punyent. Molt punyent. Ho és encara setanta-sis anys després.