FitzRoy: quatre dones al límit és un cant a l’amistat i als valors de la muntanya, un espai pur, on els problemes mundans no han d’arribar, perquè s’han quedar a baix, a terra. A dalt, no hi han de ser, perquè per assolir la fita cal valors sòlids, entre els quals hi ha d’haver la companyonia, el treball en equip, i, en el cas de les dones, la sororitat, entendre’s les unes amb les altres, i defensar-se. És una de les lectures de l’obra del tàndem Jordi Galceran-Sergi Belbel, guionista-director d’obres d’èxit com El mètode Grönholm, però sens dubte la representació n’ofereix moltes altres capes.
En l’obra, les febleses humanes apareixen una darrere de l’altra, però a còpia de parlar-hi i plantar-hi cara es converteixen en fortaleses. El mal també hi serà present, és clar, en forma de veu d’home, que alhora també és el desig, compartit per dues dones. Justament aquest fet, la relació infidel de l’home, és un dels menys aconseguits pel fet de ser massa previsible quan es posen dones juntes en un escenari. Sempre hi ha d’haver conflicte per un home? És una pregunta.
Per acabar, ressalto el gran coneixement que desprèn l’obra del món de la muntanya. Aquells que estan avesats a les excursions i a l’escalada s’hi trobaran en el medi habitual; la resta el coneixerà amb detall. També destaco la dicció i la pronúncia excel·lents de les quatre actrius, que fan aixecar somriures només per la manera com diuen una única paraula. Ara bé, i aquí escric la segona i última situació que considero menys aconseguida: els jocs de paraules, recurrents fins a tres ocasions, són excessius. El primer i el tercer, imprescindibles. El segon, allargassat, fa que l’espectador perdi fins i tot el fil de l’acció.
Per tota la resta, des del principi fins al final, excel·lència.