Quan una obra de teatre, et genera un debat sobre el tema que els actors han representat a l’escenari, i penses en tots els angles i escaires de l’acció, per a mi és un senyal que l’obra de teatre és bona. Si, a més, els actors són versemblants, hi fan una bona interpretació, et fan viatjar a la vida dels personatges, el segon senyal de mestratge. I, per continuar, quan el temps de durada està estudiat perquè la tensió teatral es mantingui fins al final, excel·lència pura. Segurament hi podríem posar molts altres graus en el termòmetre del bon teatre, però avui només n’indico tres per analitzar “L’adversari”, que compleix amb escreix els dos primers. I ho fa amb molta intensitat!
Oblidar la vida del mentider patològic, que va fer de la seva vida una gran farsa és difícil. Les preguntes derivades, que l’espectador es pot fer després de l’obra, és per què tothom el creia? Per què ningú no va sospitar de res del que deia? Una pista: perquè la titulitis enlluerna, perquè al nostre món qui diu que té graus universitaris i màsters és més venerat que qui diu que “és bona persona”. De fet, un dels grans debats de què es pot parlar després de veure l’obra és justament la frase que he escrit en el titular: és un crim recordar la vida de l’assassí mentider o és fer-hi una pregària?
Per continuar, la interpretació dels actors Pere Arquillué i Carles Martínez és impecable, especialment la de Martínez, que fa una simbiosi de nivell amb Jean-Claude Roman, l’home en què es va basar l’escriptor Emmanuele Carrère per escriure el llibre que dirigeix Julio Manrique, i ha adaptat Marc Artigau, Cristina Genebat i Julio Manrique.
I, per acabar, el temps i la tensió teatral. A l’obra li sobren els últims quinze minuts, potser una mica més. Hi arriba un moment que l’espectador ja sap tota l’acció i ha entès la patologia del protagonista, i, per això, no fa falta recrear el mal que va fer a tothom del seu voltant. Al principi de l’obra ja estava dit, no calia tornar-hi. I l’última dada: els mesos de l’any no s’escriuen en majúscula en la nostra llengua. Estaria bé que les lletres escrites que surten escrites a l’escenari ho facin sempre amb la màxima correcció possible. Sempre.