Dagoll Dagom ens condemna a la prosa eterna quan l’any vinent, el 2024, posin punt i final a la seva carrera artística. Diuen que ho faran llavors amb la reposició de «Maricel», però, mentrestant ens regalen enguany «L’alegria que passa», un musical de nova creació, que s’han basat en un text de trenta-cinc pàgines escrites per Santiago Rusiñol. I quina obra! Quina interpretació, quins artistes i quines creacions. Tan bon punt l’has acabada de veure ja voldries tornar-hi. Per això, faig des d’aquí una petició: amb els aplaudiments finals, quan el guió ja s’ha acabat, torneu-hi amb alguna de les cançons, ni que sigui un mix curt de totes les que heu cantat a l’escenari.
I feta la petició, anem per parts. Dagoll Dagom no s’havia atrevit mai amb un text de l’escriptor Santiago Rusiñol. Quan ho fa, tria «L’alegria que passa», en què una companyia ambulant visita un poble, dirigit amb mà autoritària per un batlle que alhora és el propietari de la fàbrica en què treballen tots els habitants. A partir d’aquí, l’acció mostrarà els clarobscurs dels personatges, que viuen tensionats entre el poder, la lluita per canviar-ho tot, la il·lusió per començar noves vides i la fidelitat de la paraula. Si el guó és senzill explicar-lo, el que és complex és relatar que poble i companyia teatral estan intepretats alhora pels mateixos personatges. Ara es vesteixen de gris (són el poble), ara es treuen les robes grises, i ensenyen roba de colors (són la companyia teatral). Tant és així, que el batlle i el clown principal arriben a parlar alhora, amb veus pròpies, totes interpretades per l’actriu Àngels Gonyalons. I, és clar, el mestratge arrenca aplaudiments. Un bravo per a l’Àngels Gonyalons. Ara bé, la seva gran interpretació (de vegades fins i tot amb massa escenes com a protagonista única) no amaga la de la resta d’actors que l’acompanyen. Els esmento a tots: Mariona Castillo, Jordi Coll, Júlia Genís, Eloi Gómez (bravo per als qui sempre lluiten), Pol Guimerà, Basem Nahnouh, Pau Oliver (ai, el Joan, amb un voluntat tan voluble) i David Pérez-Bayona.
Per acabar, el final entrellaça amb el principi, i hi dona sentit més que mai. Els pobles que es queden sense poesia, que són condemnats a prosa eterna, continuaran sent manats per veus autoritàries, que aixafen personalitats. I és així com ens deixarà Dagoll Dagom quan el 2024 s’acomiadin dels escenaris. Volem la vostra poesia per sempre més!