Neus Mònico Fernández

El Circ Ronaldo és una petita empresa familiar, que generació rere generació segueix lluitant per que la part més emocional i tradicional del món del circ no desaparegui. Aquell circ ambulant , de formes més tradicionals, on hi viuen i hi conviuen equilibristes, malabaristes, acròbates, mags i els pallassos de cara blanca i el clown. Danny Ronaldo, autor i intèrpret d’aquest espectacle, pertany a la sisena generació d’una gran família circense. Estem parlant de l’any 1842, quan Adolf Peter Vandenberghe, avantpassat de Danny Ronaldo, va debutar en el món del circ a l’edat de quinze anys. Entrem dins la carpa. Travessem les cortines vermelles, un home vestit amb un vestit d’orquestra militar desgastat pel temps se m’acosta i em diu […]

Si sou d’aquells que busqueu una proposta trencadora, alternativa, arriscada i radicalment contemporània… aneu a la Sala Hiroshima, us asseguro que tan si us agrada com no el que veureu, en sortireu sorpresos. La última aposta ha estat “Titans” del coreògraf i director Euripides Laskaridis, guanyador del premi Pina Bausch (2016). “Titans” és una proposta inclassificable, un espectacle que no s’assembla a cap altra cosa. Una barreja de burlesque, clown, teatre de l’absurd, cabaret, vodevil i cine slapstick. Un lloc imaginari que ens és molt familiar. El protagonista és un personatge grotesc , sense gènere definit, embarassat. Sembla talment un personatge sortit d’un conte de ciència ficció. No parla però els seus sons són entenedors. Una proposta diferent que no […]

“Io sono una forza del passato” “Who is me” és un espectacle que ens submergeix en la vida, obra i filosofia del director de cinema Pier Paolo Pasolini . Àlex Rigola i Carlota Subirós han creat un retrat líric i poètic d’aquest personatge a partir d’un poema inacabat, que porta per títol “Poeta delle ceneri” . Es tracta d’un poema autobiogràfic que va ser publicat per primera vegada a la revista «Nou Tema» el 1980, editat per Enzo Siciliano. El títol d’aquesta proposta “Who is me” va ser originalment «Qui sóc jo» (en referència a la llista de notes «Qui és qui»). El text data dels anys 1966-1967,anys de fonamental importància per a l’escriptor, per la seva experimentació artística, tant […]

Tots els homenatges a la figura de Federico García Lorca són pocs. La companyia La Coquera Teatro li ret un homenatge al poeta endinsant al públic dins el món lorquià. Un homenatge on es barregen els sentits de la vista, l’oïda i el tacte. Un recorregut en el que guiareu i sereu guiats. Alberto Rizzo ens proposa un espectacle íntim, per a un grup reduït de públic, en un espai sense escenografia, amb una il·luminació suau, íntima, i el so de la paraula del poeta en les veus dels actors que s’endinsen dins de alguns dels personatges de les seves obres més conegudes com “Yerma”, “Bodas de Sangre”, “Así que pasen cinco años”,”El público”,”Doña Rosita la solterona” i “Mariana Pineda” […]

És el meu primer espectacle dins del Festival Grec d’enguany. Les expectatives eren molt altes. Dimitris Papaioannou està considerat com un dels millors artistes escènics grec d’arreu del món i tinc moltes ganes de veure que ens proposa amb la seva creació “The great tamer”, una obra que ens parla sobre el temps segons la mitologia grega, que segons Papaioannou és la qui controla les forces per crear la vida. Un seguit d’imatges poètiques omplen l’escenari. Acompanyades de la música d’El Danubi blau d’Strauss, però amb un ritme més lent, juga amb el cos humà (actors, acròbates, ballarins), mostrant-nos una sèrie de quadres pictòrics i figures visualment hipnòtiques, que em recordaven a éssers mitològics i moments bíblics, que ens parlen […]