Sóc un conjunt de sentiments, emocions, desitjos, inquietuds, una barreja de moltes coses.
Sóc conseqüència del que sóc, del que faig i del que no faig, del que puc fer i del que no puc.
Jo sóc el conjunt de coses que em defineixen.
«Kolmanskop» és aquell lloc desèrtic on estan amagades les infinites històries que defineixen la nostra identitat. Històries que es van acumulant. Capes i capes de vivències que ens van cobrint mica en mica fins al punt d’enterrar la essència de nosaltres mateixos; aquell punt, en que una es pregunta …qui sóc ?, sóc qui en realitat vull ser?
En la solitud, un pot saber qui realment és.
Laura la protagonista d’aquest monòleg necessita respostes. Lluny de tot, i envoltada de solitud, fa un repàs de la seva vida en busca de la identitat, i ens fa reflexionar sobre la nostra pròpia identitat.
Una posada en escena molt metafòrica,d’una gran bellesa estètica i visualment poètica. Una màquina de cosir que uneix tots els retalls de les nostres històries , de les nostres vivències. Arrels que s’uneixen per construir el nostre arbre genealògic. La terra que cobreix el camí. Les llacunes d’aigua acumulades dins nostre.
Llum, moviment , so i paraula. Silencis, mirades. Tot això és «Kolmanskop».
***1/2