La calavera de Connemara: “Humor negre a la irlandesa”

La calavera de Connemara
26/09/2017

 

Martin McDonagh és un escriptor i director de cine nascut a Londres amb ciutadania anglesa i irlandesa.

McDonagh va començar a escriure obres de teatre sobre els anys noranta. Les seves obres han estat descrites per ser farcides d’humor negre; “La calavera de Connemara” que podeu veure a La Villaroel, n’és un clar exemple. Aquesta obra pertany a la seva primera trilogia, titulada The Leenane Trilogy.

“La calavera de Connemara “ és plena de moments i diàlegs irònics i sarcàstics; fins i tot en algunes ocasions arriben a ser ofensius i violents, però sempre amb humor; un humor peculiar, que no a tothom agrada. De fet a la meva parella no li va acabar de convèncer, mentre que jo em vaig fer un far de riure. Vaig tenir la sensació d’endinsar-me dins d’una d’aquelles revistes de còmics, on tots els seus personatges havien pres vida. Personatges realment trets d’una aventura de còmic.

Mick Dowd (Pol López) és un personatge solitari i misteriós, és l’encarregat de desenterrar els cadàvers que porten set anys en el cementiri i destruir-los, per deixar lloc als nous morts. Maryjohnny Rafferty (Marta Milla) és la veïna tafanera, també personatge molt peculiar, i que al final de l’obra descobrirem realment les seves verdaderes intencions. I els germans Thomas Hanlon (Xavi Sáez) i Mairtin Hanlon (Oriol Pla), el primer un policia local que aspira a detectiu,  i l’altre un pobre bala perduda que li falta un rebullit. Dos personatges en els que veurem que ni un és tan llest, ni l’altre tan babau. Tots quatre són molt divertits; estereotips de irlandesos exageradament rurals,  fins al punt de ridícul i la burla. Mitjançant aquests personatges, McDonagh ridiculitza i es burla de manera irreverent dels  lligams sagrats de la llar, de la llar i la família, així com de la fe i la comunitat.

 

Iván Morales, director d’aquesta obra,  ens ofereix una proposta arriscada, diferent i sorprenent, farcida de diàlegs divertits, situacions estranyes i incòmodes que us faran riure, i amb un final a l’estil Pinter, del que cadascun de vosaltres n’haurà de treure les seves pròpies conclusions.

Si decidiu anar-hi, espero que sigueu dels meus, i que us ho passeu d’allò més bé. De totes maneres, paga la pena d’anar-hi, ni que sigui tan sols per veure les fantàstiques interpretacions de Pol López i Oriol Pla.

***/****

← Volver a La calavera de Connemara